^{Barcelona, 1968.}

Obedient
la primera fulla cau a terra.

Per un instant
s’oblida de caure també el color,

aferrat a la branca
delerosa
de la nostra mirada.

Mesclar dues paraules,
desfer-les amb el pinzell
–groc de cadmi
amb blau de prússia–
fins ajustar-ne la tonalitat significativa,
trobar el verd,
trobar el verb.

Només puc entrar-hi jo.

Hauràs de quedar-te fora,
poema.

Les paraules s’hi veuen millor de nit.

Nosaltres brillem un instant al centre
de les seves retines cegues, com brilla
la carn al fons de la memòria pútrida
del depredador.
                                            Nosaltres,
imatges invertides d’allò que en realitat
–tan desesperadament–
voldríem saber
dir.

Anit se’m trencà el cor:
set anys de mala sort.

Artesana melangiosa de l’espera

es demana

quants dies de repòs
necessita el llevat
per créixer sense danyar
la membrana íntima
de l’aroma

quants la farina per descloure’s
en flor gràvida
de vida

quants la paraula per adquirir
la urgència daurada
del pa

en l’instant precís
de la gana

Des de l’altra banda
alenes una suavitat
tan bella

que cessa l’aire
d’agitar-se
innecessàriament

i les impureses
del viure,
planes com neu,
cauen al fons de les coses
que se’n van
amb tu.

Només qui ve del vol
pot caminar per les vores
petites de la sorra

sense arrugar-la.