^{JUAN RAMÓN F. MOLINA
IV, 2021
Del cuaderno: De un paisaje incierto y sereno}

POEMA TUTAL

Cant burinó.

no existeix el poema abstracte:
existeix el poema Tutal,

clariana

enmig del bosc aquell
on vàrem néixer.

tot creix per viure encara un temps de més,
un temps després.

Les paraules ens buiden,

zigzaguegen incaçables, ocells
de bosc, rupits, pinsans, i mellerengues,

i el terra és tot un escampall de fetge
i de budells i d’ulls picossejats:

ja no podrem refer sinó en la nit
la víscera vident.

La piuladissa ens eixorda cantant
les coses que ja no som, s’enduu
encara més amunt

les paraules.
I llavors, res,
                       sempre hi ha algú que xerra
sobre l’ossada verda i cega d’aquesta nostra
antiga intel·ligència,

entre l’esgarrinxada de les mates
refila com nosaltres, de memòria.

que les paraules siguin ocells és el poema.

Ah, però

petita peça de bosc,

quan vàrem venir vàrem posar baranes, vàrem legislar, i en dèiem poemes, literatura, però
eren dictats, discursos de jurista,

i ara que som a l’era del fang hem de dir que
la paraula no és la llei, que és tota una altra cosa,

que ens atreu, que ens hi acostem...

Ara és després.

***

L’aire remena el bosc com si un cel el remenés.

jo m’ho miro que jec sobre l’estora,
a la porta del Tut.

quan la claror se’m clava part de dins
del cap, tot tremola: fulles bessones
de branques bessones.

ho bordo tot,

en la ventada servo, doble encara,
la llum,

sóc ca de Tut.

De més endins encara que la volta del crani,
la llum crida que ho fa tot estremir.

i la carn quan la miro s’em contreu
com si una llengua fos, en contorsió,

vinga a bategar.

El cel tiba i tremola
quan la veu el travessa.

És així que els ulls vessen,
Que hi veig des de dins, i cap enfora.

Tot convida, tot és acollidor:
hi ha llibres i sillons i un mirador
des d’on es veu el mar amb els vaixells;
s’hi poden mantenir converses a tothora,
tot té veu i tot se sent,

i jo, que he perdut la parla, conservo l’escriptura, és a dir: el tacte amb les pedres, la
gravació de les paraules en les coses. és així que sóc país,

i palpo les ànimes,

i accepto el destí de ser terra,
i enyoro cels, natures,

ho enyoro tot,

on s’és vist un país nòmada, on s’és vist.

Verda de pou, dolça:
els góssos, amansits, l’oloren.
a mig camí la terra és tébia,

la mà s’enfonsa en la pols com en una carn amiga,
costa ben poc d’entendre com en neixen els pins, el romaní.

al fons del pit, el dolor alena i es deixondeix,
com un pinyol espera el moment de reverdir.

El cel, ara hi passo la mà, conserva
una mica d’escalfor.

palpo, cec com sóc,
carn.
           i per les escletxes
la claror es clava que és arrel, però ja
no sé de què, i és com
si jagués en aquell camí de sempre
abocat sobre la foscor del mar.

***

A quarts de nou del vespre ja és ben fosc.
els fanals assenyalen els carrers,
des del serrat em sembla com si el poble
hagués caigut tan dolç com cauen les nevades.
més enllà, tot el mar s’aixeca negre.
de cop les cases volen estimbar-s’hi
com si els cridés el signe d’un final.
la faror del cangur camí de Gènova
travessa el cel, i pel torrent eixut
les capçades dels arbres rodolen i rodolen.
rere l’ombra callada de les soques,
jo també caic i rodo i ensempego.
en algun lloc, me dic, la fosca ha de ser cel.

Els matins més clars de setembre, amb el cel ras de tramuntana i el terra axargallat
després de la tronada, quan les formigues s’afanyen a refer els nius i el sol toca com per
primer cop les pedres més antigues, es tornen a sentir els ocells.

A vegades és dur, i a vegades és dolç.

quanta voracitat sota les pedres!

cobert d’arrels i de terra,
les paraules lluen
manats de cucs, cabellum:
arrelen verms, i la terra m’eixorda:

he clavat el cap en terra,

haja’m dic, haja’m tut.

Els ocells, pica que picaràs, m’han anat buidant, ara els més petits fins i tot volen dins la
cavitat, al niu mateix de les costelles. Amb les plomes pentinen les vores del forat i els
caires més durs, com si traguéssin la pols d’una cistella.

Com entra ara la claror!
com la llum sembla mans que dónen forma!

Tut obra damunt meu que ni sé com
acabarà, i jo que ho accepto tut,
naturalment, i la transformació:

Buri-buri, les coses tal qual,
tot d’arbres que saluden a les vores
del prat.

^{El Tut, 2010}

LA COSTA SERENA

La veu se’m fa tonada sobre un riu llarg, sobre una
aigua esmunyedissa i persistent.

terra timbal: hi ha els colors
percudits,

l’alè que ha corregut pel cos de les paraules.

l’alegria dels déus és ara bosc
íntim, de soques recargolades.

Mastego paraules: carn comuna.

càlid alè, càlida carn
dels morts.

a la fredor clavada,
pulcra,
vida,

gels.

Més endins encara, al centre mateix,
duc una veu que lluny

de mi.

les paraules no són
meves, el pensament no em pertany.

I perdo d’un en un els mots
en l’escriptura, deixo
lletres escrites
a cada pam de passadís.

a desgranar la
costa serena,
el port de les paraules, la

cara oculta i feliç.

Però ara, d’aigua tot, engolides les claus,
descabdello encara.

Els mots, seran prou?

les coses escumegen amables, desmemoriades.

Com l’aigua a l’ensurada, tan prima on aflorem
a glops trencats, bombollejant.

Així l’ala trencada dels ocells que ara els cables s’enduen
blau endins: tanta foscor dins
de la mar.

i arribem:
descolor, illes de llum,

constel·lacions de runa mai no
escrita, com un cel.

Aquí, a les badies, els ulls floten,
i crepiten, i a poc a poc es fonen.

pulcra ceguesa del blanc.

i jo,
que he tocat finalment les coses,
desorbitat i desossat,
amb una líquida foscor en el pit,
viatger a la fi,

recito i dic les coses
de memòria.

^{‘Puerto Deseado’-Illa Elefant, 2009}