RAMON BOIXEDA
SANT JULIÀ DE VILATORTA, 1981
1
muntant l’incert camaleó de keats
com qui es llegeix escrivint-se als envits
de ser tantes maneres d’assajar
el món, que és trenc d’espill on projectar
el propi alè, i passar-hi la mà, els dits
com qui saluda el rostre dels delits
obrint finestra a un nou defenestrar.
Passejant, sóc. El successiu introit
que va del nom al verb, un ritme dant-se
a somnis que no passen d’un mer freud
provant d’embossar el món amb el seu coit,
comprant sonet amb furga i cobejança.
Un jo que balla entre el pes i la nansa.
Les beceroles successives, 2020
50 CAPTURAR LA LLUM V
Hi ha el verd de les fulles que és fruit de la llum
que escupen i propaguen, com parlant de mi...
Hi ha els raigs solars cosits a flors i fruites
per les olors que hi desvetllen... la vida dient: sí.
Hi ha el «tan bell i sense saber què fer-ne!»
dins la cambra silvestre del meu cap
com una música ensopida d’ascensor.
Hi ha, penjant, una arrel aèria de ficus
—mescla d’enforcat i de serp fossilitzada—
que bé hauria de valdre aquí com a metàfora
del poema... Si no fos que l’estampa resulta
pertorbada per dos turistes que s’acosten
i la grapegen com si ella pengés d’ells
mentre, fent poses rialleres, s’hi retraten.
Hi ha, aleshores, un diguem-ne poema
dins el poema que floreja, tumefacte,
com vingut per a ser expulsat del paradís.
Que hi ha el que hi ha, i un que passa pels llocs
sempre amatent a fer la foto de la foto,
i la imatge que s’hi revela per allò que imposa,
les pomes dels ulls cucades de llum.
Les beceroles successives, 2020
MARGINÀLIA DE MISSAL
L’inefable és un hort a l’ermitatge
i, déu, sentir tocar campanes.
La campana, un penjat
oscil·lant a un arbre de l’hort
i, el penjat, llaurant l’aire
com qui saluda: déu!
i el batall ressonant: les seves
llàgrimes com qui sembra.
La vida és una mort
que no t’acabes.
(Inèdit )