Ponç Pons

ortegaPoesía, SO8

EVA LOOTZ S./T. 2016
EVA LOOTZ S./T. 2016

PONÇ PONS

Epigrames de Claudi Valeri

Ronda nocturna

He passat, Agripina, nerviós per ca teva,
i he tornat a passar i no t’he vist i ja fosc,
com un ca abandonat que gemega, he guixat
trist, molt trist, el teu nom pels carrers trists de Roma.

Grups i capelletes

Hi ha poetes, Verani, que són com els corbs,
es barallen entre ells per un tros buit de fama.

Signes del temps

Fills d’una Roma que es desfà i escup
gargalls de befa contra els somnis d’art,
tota la plebs demana sang al circ.

L’impossible

No sabràs mai, Melània, quin gust fa el plaer
perquè, freda com ets, tens un còdol per pubis.

Barbàrie

Penosos temps, Venanci, aquests que el poble
valora més un gladiador que un savi
i, afartat de pa i circ, l’entendreix més
la mort d’un ca que no d’una persona.

Mal de casada

Dolça Licínia d’elegant conversa,
de clar judici i divinals pits mustis,
el matrimoni és com un jou que t’infla
les mans i fa que l’anell d’or t’escanyi.

Ateu

Si el poder que ens escanya és d’origen diví,
jo me cag en els déus i els cabrons que els inventen.

Una nova ideologia

Per fer que aquest imperi s’humanitzi,
no hi ha d’haver cap cèsar ni més déu
que la invicta i sagrada llibertat
que aboleixi per sempre déus i cèsars.

Sense remei

El sol llatí que surt desfà la boira
i es veu clara i real, Creusa, la vida.
Tu i jo hem perdut el do de les besades
i el cel es va poblant d’adéus i harpies.

Una asseveració

Per molt que els adoreu talment granotes,
tot és matèria, cos, i jo me’n ric
d’aquesta farsa vostra sobre déus
i més enllàs que en deis Teologia.

Qüestió d’edat

No pensis que et defuig, tens pell de préssec
i el do de fer feliç tothom qui et mira.
M’agrades, però em fa vergonya, Paula
pensar que pots esser la meva néta.

L’última pàtria

Tant de sexe per res, tant d’amor que s’acaba...
Al final sempre em qued sol amb la Poesia.

A Issa

No hi ha cap religió més sagrada que tu.
El teu cos és millor que la Teologia.
Cap derrota de Roma m’ha fet tant de mal
com aquesta fredor de mirar-te i no veure’m.

Etopeia

Em parles, Severià, d’una altra vida,
d’un cel d’amor a un déu on tot és pau,
però jo només crec allò que veig,
sóc terrestre i carnal. Jo no tenc ànima.