Maria Sevilla

Fundación Ortega MuñozPoesía, S10

MARIA SEVILLA

BADALONA, 1990

PLOMALL

Com aquell horrible sagrat cor del Tibidabo podria
mirar-te per damunt dels esgarips de les gavines. Podria
ser-te falda des del cim d’un munt de merda i redimir-te
(com aquell horrible sagrat cor del Tibidabo). Podria.
Mirar per damunt de tots els odis que s’encalcen. Podria
fotjar més fondo que la pena que destil·len tots els odis
que s’encalcen. Paral·leles, que circulen. I jo
que vull ser l’odi per burlar la indiferència. Odia’m.
Com a aquell horrible sagrat cor del Tibidabo. Per
mirar-me per damunt dels esgarips de les gavines. Per
fotjar-me fondo a la falda i ofegar-me i redimir-me
(com a aquell horrible sagrat cor del Tibidabo). Jo podria.
Podria ser la carn, la teva puta expiatòria. Podria
ser la merda amuntegant-se com si fos. Com si
membres mutilats. Com si exvots de la violència. I jo
que voldria perdonar tantes de postes de sol
que moren prematures

rere aquell horrible sagrat cor del Tibidabo.

Dents de polpa, 2015


WHITE GENDER TRASH

Camiña igual ca unha muller:
entre o massacre do invisible
e o campo de concentración da visibilidade.

YOLANDA CASTAÑO

Blanca com les cuixes a l’abril de mil nou-cents noranta-nou.
era, al calendari, dia vint. Jo duia, per exemple,
una faldilla prisada de cheerleader. Curta, prisadeta i voleiant-me
les rubors just a l’abril que en coneixia la vergonya: just de pòster.
Just de plàstic però vergonya al capdavall, faldilla amunt
i desteixint-me amb els gafets de les mirades. Ditejant-me
a cada natja tots els eixos convocant-me a la massacre:
blanca, com les cuixes a l’abril de mil nou-cents noranta-nou i,
per exemple, a colorado. Blanca com de vola, Colometa!
o com de químic. Com lleixiu per esbandir-me la saburra
o com sabó per fregar fortes les mentides de la raça: blanca,
ronya i crosta dura i, per exemple, esdentegant-me
a Colorado. Jo perdia tots els meus ullals de llet. Van sargir-me,
dent a dent, i just arran d’una ortodòncia de cheerleader: just de pòster.
Just d’icona adolescent i just fixant-me a les parets amb les xinxetes
de tants d’ulls que m’escorxaven. Tanta carn a les vitrines
despullant-me, i la metralla convocant-me a la massacre:
blanca, com les cuixes a l’abril de mil nou-cents noranta-nou
i, per exemple, a Colorado. Blanca com de vola, Colombina!
O com de químic. Com lleixiu per cremar tota la vergonya
mutilant-me. O com lleixiu per fregar forta la saburra
i saltar totes les mirades entatxant-me. Grapejant-me. Ditejant-me
a cada natja la traïció que ara m’invoca a la massacre:
blanca com les cuixes a l’abril. Blanca com la ronya de la
carn privilegiada i com la carn, també, dels màrtirs
dessagnant-se en els retaules.
                                                      En l’oblit que ens desinfecta.
O com lleixiu: terra cremada.

Kalàixnikov, 2017


PRINCIPI ACTIU

Vine, aimeta mia, fosc viarany, dolça metzina. Pren-me de la mà, ignot secret, pols diamantina. Vine i ‘nem plegats pel corriol dret que s’enfila fins al caire viu del pic més alt de l’endorfina.

Vine, aimeta mia, espès xarop, negra reïna. Endu-te’m dins del bosc fins que estrafem totes les vies. Vine i ‘nem plegats fins la frontera clandestina. Fins que enllà del bosc se’ns torni tot de purpurina.

Vine, aimeta mia: suau, manyaga i de joguina. Pren-me i jo seré el cadell fidel que t’endevina. Endu-te’m mar endins, ignot secret, pols coral·lina. Pren-me si vols ser el tirà cruel que m’enverina.

Endu-te’m dins la mar fins que siguem escuma viva. Dins la mar tan gran i el pic més alt de l’endorfina. Vine i ‘nem plegats, aimeta mia, ballarina. Vine serpentina, alquímia lluenta i cristal·lina.

Dona’m, vida mia, un xic de pa, un poc de propina. Sigues clementina, espina cruel, ànsia canina. Porta’m fins al fons del pic més fosc de l’agonia, i enlaira’m també al cim del pic colgat de dopamines.

Vine, aimeta mia, dolça ruïna: enteranyina’m. Deixa’m ser el gosset que et va radera i peregrina: vine i ‘nem plegats pel corriol dret que s’enfila fins al caire viu del pic més alt de l’endorfina.

(Inèdit )