La nit intenta entrar al meu quarto.
Unes papallones de nit també intenten entrar al meu quarto.
Empenyen la finestra i s’hi colpegen
amb els seus cossos petits i marrons que sonen
com pluja lenta i gruixudíssima
que esclata contra el vidre. Els crits
dels gossos també xoquen contra el vidre,
reboten i es rebolquen
i xoquen sense gaire esforç. Una mica més lluny,
amagats i encongits pel pes dels arbres,
hi ha un grup d’ocells, que criden.
I algú que és com jo i no sóc jo,
però se m’assembla i m’imita, em mira
i empeny el vidre des de fora, amb la nit
a les espatlles i un exèrcit d’insectes voladors
i llums de pobles i d’estrelles al damunt
que em volen prendre el quarto.
Tot tremola un moment
per quasi desaparèixer i tornar al seu
estat normal de nit quan tanco el llum,
i el bosc s’empassa el meu doble
i un pes feixuc i fosc s’adorm darrere el vidre
i un pes feixuc i encara més fosc comença a empènyer endins del cap
per sortir enfora i poder tornar, demà,
seguit per nous exèrcits fets de nit
que voldran, de nit, tornar-me a prendre el quarto.

_{Quanta aigua clara als ulls de la veïna, 2014}