(per a Tomas Tranströmer)

Cada seu vers, un corriol
que ens porta cap on no se sap
fins que de sobte ens hi estimbem,
enlluernats o a les palpentes.

Repassar poemes d’algú
que vam llegir fa temps:
com embocar carrers
d’una ciutat mig oblidada,

o endinsar-se en un bosc
on podem tornar a perdre’ns
i, quan menys ho esperem,
tot de cop retrobar-nos.

Del nostre casalot estant,
quin alleujament veure
com aquest foc de fusta vella
s’encén sense espetecs
ni vanes conspiracions,
i alça en canvi discretament
la seva columa de fum
bo i rosegant cada minut
amb una parsimònia
cada cop més edificant.

(Richard Strauss)

Puny aquesta música per a cordes
desolades,
i clou tota
una trajectòria
escorxant-se de
viu en viu
al ple de la nit,
just quan el corrent
de la història
se l’enduu
cap al caire
del dolor
més reclòs:
allí on trontollen
fonaments
i s’esfondra
l’òpera de tota
una vida.

Repassar els versos d’algú
per enèsima vegada
gairebé com si fos la primera
i tot pogués encara sorprendre’ns,

això és el que fem molts dies
quan sortim a passejar
i les passes se’ns enduen
pels camins de sempre:

els fills no ho entenen,
només nosaltres sabem
tot el que arriben a dir-nos
refets un i altre cop!

(Sánchez Cotán)

Com aquest card repenjat
a l’ampit d’una finestra
abocada a una fosca insondable
-ara ens sembla la del no-res,
però llavors era només la d’una cambra fosca-,
nosaltres també parem
una estranya llum
que ens eriça de plaer,
de por o de tristesa,
mentre veiem com s’ennegreixen
els naps que tenim a tocar
i creix la nit al nostre voltant,
cada cop més densa i espessa,
fins a pinçar-la amb la punta dels dits
i esvanir-nos per sempre més
la nit, el card i nosaltres.

Sento com cauen fosques,
nítides i feixugues,
les campanades
en el pou ressonant
d’aquesta matinada,
quan fa estona que estic despert
i ja no em barallo amb la son.

Com m’agrada anar-te descobrint,
territori inconegut però no incògnit,
tot just entrevist fa bastants anys
i després colgat sota la neu de l’oblit,
anar-me endinsant pels teus camins,
la gran majoria més aviat estrets
-senders d’alta muntanya o
de països esquerps i ventejats-,
de tant en tant algun de més agradós,
accessible, fressat o assolellat,
anar avançant i anar-los desbrossant
amb més dificultat que facilitats,
temptejant cada pedra sota els peus
i esquivant els marges plens d’esbarzers,
enfilant més marrades que dreceres,
però avançant, al cap i a la fi,
cap a alguna balma que ens crida,
i aturar-me de tard en tard
en algun relleix per albirar rere meu
tot un paisatge sencer i definit,
obert i alhora tancat en ell mateix,
l’obra que vas anar conreant,
discretament lluny de foteses,
durant tota la teva vida,
fèrtil verger, jardí salvatge,
bosc de versos, recer d’uns quants.

(Per a Michael Hamburguer )