XESC ALEMANY SUREDA
SON SARDINA, 1993
Ha arribat l’hora del cant dels adéus,
l’adéu a totes les paraules, agres o benvolgudes,
que tan sols són això, paraules. L’adéu a alguns absurds,
uns entre tants, com l’esguard petrificat rere el vidre
de ta finestra bruta. Ha arribat, finalment, l’hora de recuperar
els palmells, els calls, d’aprofitar la inèrcia dels camps
erms com taules rases... marxa! marxa! marxa!...
camí de la desolació, tot fent de marge insistent
a tot quan ha de venir, a tot quan se’n va, oh, etern vagar.
Ha arribat l’hora d’abandonar l’obra veraç, la tinta eixuta,
l’abraçada asfixiant del paper. Avui és l’hora de la vida
o l’hora de la mort, sense preferències... la vida als plecs!
&
a les carícies. Contacte, Tambor... i Dansa! La carn blana
i la pell tensa, la pell bruna. La pell aspra copejant
la membrana. I el fregar d’unes cames soltes al buit, abocades
al vèrtex dels penyals, i uns cabells i uns altres entrellaçats,
eriçats i amb l’espinada dreta, corba, dreta una altra vegada.
I uns cavalls, i comunicacions de tota mena; sinceres, abstractes,
superficials i dolents, grandiloqüències d’esbarjo,
intenses!
Ha arribat l’hora de reviure en cada nova cara l’èxtasi de
l’inconegut, canviar seda per fang, ploma per mall, i desgastar
soles i sòl a soles i veure sortir els astres, i glopejar
els elixirs incolors que acceleren el descens de les cortines
vesprals cap a les carenes. L’hora d’exorcitzar
al punt més àlgid la son domèstica que s’enganxa als rostres
pàl•lids. El deix dogmàtic del repòs.
L’ocasió de trobar un sentit, i perdre un sentit, d’assenyalar
una fita, i de tombar una fita, totes les fites, abandonar-se
als cims rere la peülla ignota que qui sap on mena.
Ha arribat l’hora del teu cant a la ventura,
l’hora de trinxar, per ventura, els papirs
i d’encaminar la barcassa a les riberes magnètiques, altra volta.
L’hora dels silencis, panoràmiques ardents, i els dits onejant
al compàs del vent. I tants amors. I tants començos. Tant bullici
extenuant. I una dimensió més lliure, un aire grandiós
&
la mar oberta, incansable com converses infinites,
i dormir als solcs el dolç somni de la terra. Una vegada,
moltes vegades. Dormir la son de l’ós i la son de la tortuga.
Ha arribat l’hora d’abocar l’oïda al rastre dels mots més sonats, de
les grafies ara inscrites i ara esborrades dels murs,
esbombades sense contemplacions als dies dels infants,
als homes sònics, als queixals violents de les dones cansades,
planejant obertament sobre les tombes dels vells marins,
als còdols de les platges on mor la balena. L’hora dels mercats
laberíntics i de carrers curulls de passions inquietes,
instantànies, reminiscències de trobades que mai no fermentaran.
Vells cultes, sí. I nous sacrilegis
&
el demà que corre cap aquí tartera avall alçat com una fera, com
l’hora de les feres.
Ha arribat l’hora dels udols salvatges.
La nit es mou. Compenetració. Una bomba
davall la butaca de l’escriptor: revolució!
Pòtol, 2019
Tots aquests moments es perdran en el temps / com en la nit
les flames a la fosca
Tenia als dits una mena de timpà. Un brogit creixent dilatava sa pell i pugnava per bramar inadequadament i quedar tan ample. Allà mateix, entre els seus, com qui es compixa quan ja no en té l’edat i desperta sospites i rumors que prenen volades d’inimaginable calat. Les idees no gaire sòlides malmenaven qualsevol intent de mantenir una conversa passats els dos minuts. No en sé jo, de lligar. Tothom té cabells i una rialla per a qui vol. Tothom tenim por dels buits i per això no ens els amidam. Feixuguesa, oi, pressió. Qualsevol paraula. Qualsevol estat definiria a la perfecció aquell malestar. Llavors prengué consciència, creuà el bosc de camises que s’agitaven amb llangor a la pista de ball i travessà la porta: break on through to the other side...
... el xoc batent contra l’exterior l’ensorrà. De glop, nova conjuntura: fems, fum, discòrdia. L’abocador del paradís és el paradís mateix, paràsit. No hi ha respostes a la nit més enllà de clàxons llunyans i ganes extremes d’ésser comprès pels qui et són iguals. O punyir ulls i orelles per calmar l’alegria quotidiana. Follar ras i curt: ho fa el desert amb l’aridesa... Aquí, a l’exterior, vent de tard. Calls a les mans. Nit d’octubre, tretze, fred a les butxaques (quatre cèntims de coure). 1, 2, 3... col·lapse al llagrimer.
Notà com, gradualment, se li fonien les parpelles amb la vista intermitent de la badia. Quants llums, llumeta, pareix Nadal. I quants punts on fixar la desolació i mirar d’exiliar-la. Però no basta. Quanta pena esparsa. I ningú al teu voltant, allà, a recer del mirador. Sempre és allà. Qui més ho sap, jove? Angoixadament feliç, el teu costum. Els molins quiets i els ulls cerquen una pampalluga intensa, insòlita, destriable. No. Mai no podràs veure’t des de fora...
Ara hi ha grupets d’amics que peten d’amor als amarradors i eixorden el passeig. Tots són focs d’artifici però la metxa s’apaga sempre al teu davant. Els seus crits s’enfilen fins al mirador, els seus vòmits. Preservatius esquinçats a la sola de les sabates. D’aquí a 9 mesos.
El poble, sa glòria. Aquelles mans tan fredes t’acariciaran les galtes altra vegada, ara, a la rodalia? Oblida aquest obstacle o no
podràs fer-te gran.
Vòmit, i el carreró lateral d’un club de moda. Ni ànimes ni moixos. La nit quan ja no es mou. Els joves pollastregen fins que escanyen la innocència. Llavors es clouen els dits amb qualsevol engranatge i la por colonitza els seus iris confiats. Cal ésser constant, diuen, domèstic. Fitar els grafits anònims és l’alternativa a la tradició que ells t’imposen: T. G. estbyeron akí. Viva Spaña. Niche. Nice shot gal. MAJOR-K’S’FUN. Independència PPCC. Oyo 14. Ara compixes la paret i la petja és tan efímera que, si hi pensassis, et doldria. La sort dels condicionants, de la teva condició de pensador volàtil. Potser el gran bum serà demà.
Neons i vidre espars. Qui reflecteix, sinó, les teves preguntes amargues? Jugaràs uns minuts més amb la sensació d’una solitud eterna, però no podries mantenir-la. Un dia entendràs que no cal entendre’s. Sols deixondir-se i escometre. I en acabat tornar al llit. Entendràs l’olor viciat de la teva habitació com un cercle inexpugnable.
Rutina i serenor a l’hora de les postres. La lluna a les 2 i quart és un astre i no n’hi ha més. S’acabarà la rampa.
Ara dues prostitutes enfilen cap a la perifèria tot saludant delerosament qui els ha saludat primer. Els seus gestos contundents flairen a escorreguda i a explotació. Cul, i no cony, a les guerres invisibles.
Tots lliscàvem per abismes de moneda i contenció. Mai ningú no
s’aventurà enllà dels seus confins.
Cal que tots ens captinguem secrets als llindars
de les societats paupèrrimes.
Pòtol, 2019
ÚRBIC
A les parets
de l’habitació d’estudiant
hi penja
l’abric d’hivern i una bossa
[probablement l’any que ve oblidi com era tot això
seré a Dublín? A Viena? A Zadar?
conservaré el sou?]
l’embolcall d’un ou de xocolata
dues fulles marcescents de roure
unes ulleres de bussejar amb els plàstics copejats
senyes de violència
també hi ha una porta
i un finestral
amb cortina/guillotina
puja i baixa com l’ascensor el sol violent de Van Gogh
un radiador fred
també hi tenc un televisor
vell
damunt l’armari
que no he encès però em vigila els matisos rutinaris
amb la pantalla orientada cap al llit
podrem gravar mai els somnis, Miquel?
a les parets de l’habitació
d’estudiant no hi penja cap estudiant
VAGA GENERAL 30-E
hi penja
un pamflet En legitima defensa
técnicas de los manifestantes en Hong-Kong
#StopBalesDeGoma Anar amb la cara tapada
només és cosa de delinqüents?
també hi ha un fems amb paperines i diverses secrecions
i unes sabatilles
i sabates
vomitades arravatades
als paretons
de l’habitació d’estudiant
hi ressona Berlin, la fetidesa social
Jim & Caroline
hi parlen veus de films Wim Wenders
Errol Flynn Nosferatu
hi dic ara venc
quan qualcú em crida més enllà de les parets de l’habitació
d’estudiant
on hi penja
un altre pamflet amb frases com
cal una direcció revolucionària a l’alçada de la
situació [...] el paper traïdor i derrotista de la
Generalitat
hi ha una cadira cordada
una post
i dos cavallets imagina una taula
hi ha un ordinador
roba bruta
móns al·lògens dins totes les bombetes
reflexos d’arc iris
ulleres de cul de tassó revisitació
lectures; antropologia filosofia història
Ferdydurke
burocràcia Estat llistats de coses a fer que no faig
per 1) manca de temps 2) manca de diners 3) manca de ganes
Surrealisme: la vida manca perquè hauria de fer-les?
dibuixos de cares grotesques
només entre les 4
parets de l’habitació d’estudiant hi ha
55 llibres 56
els he contat Pablo Hásel
The Civilizing Process
Terror & Taboo The Empire of Trauma
Attila József Patti Smith Poesía y otros
escritos de Txabi Etxebarrieta
la meva habitació és part de la història d’ETA
—i la constatació,
segons la dreta i el progrés, que som un terrorista
pel fet de ser jove, català i defensar
les idees del pamflet
En legítima defensa
que penja de la meva habitació d’estudiant—
o un lloc neutre on dormir perquè hi ha un llit amb llençol ratllat
vermell
i el coixí l’edredó per veure-hi
clar
aviat tocarà
canviar alguna cosa de lloc moure mobiliari urbà (vull
dir; cadires, armaris, contenedors, làmpares, comodins)
fer sonar les molles del somier
passar la granera
ventilar
també hi ha apunts
lectures El jugador Society of Spectacle Errico
Malatesta
reflexions a mà entorn d’un article que m’ha cridat
l’atenció —citar així:
[Mendiola, Ignacio (2016). “El dispositivo de la captura:
espacios y cuerpos bajo el signo de la excepcionalidad”. Athenea
Digital, 16 (1): 83-111]—:
la captura és un dispositiu d’apropiació de la realitat
justificacions securitàries en relació a una amenaça
anticipació de la possibilitat
acte estatal d’agafar, de prendre, d’arrabassar
propicia i expandeix fantasmagories: materialització de
discursos sobre violència/terrorisme/etc.
al calaix de l’habitació
l’únic calaix té preservatius pròpia poesia droga blana
marihuana algunes cançons escrites automedicació
automeditació
autoalienació
autocastració la porta no tanca bé i entreveig el corredor
però sembla que no s’ha penjat
cap company de pis
de la porta del departament des de la meva habitació
i foscor
foscor foscor
al finestral entelat de la cambra frigorífica/ la meva
habitació un pati interior fet de coses que hom troba a qualsevol ciutat
perquè la meva habitació
és això mateix qualsevol ciutat envoltada de qualsevol
[ciutat
hi veig
teules roges
les finestres de l’hospital amb malalts
una dona mira la ciutat i fuma crida a ningú cada dia
a la mateixa puta hora
tant si estudi com si em masturb com si badoc
amb la persiana aixecada
[a la ciutat cal tenir rutines no enfollir
no defallir
contenir el dolor]
veig xemeneies fumejants
ennegrides i fum fum fum fum canonades rovellades
veig conflicte posant-se el vestit
nudisme masturbació fornicació &lúcida discòrdia
als ampits al balcó fumadors de capa d’ozó
blocs de pisos idèntics
com de conurbació serfs de qualsevol religió
industrial sent Bilbao com s’entrega als seus déus
de corbata i moderació &
el cossiol preferit de la veïnada no caurà sol/per
convicció damunt cap cap de policia si ningú no li tira
hi ha altres parets
d’altres
habitacions d’estudiants i famílies
en fi, un domini macabre un dimoni necròfag un esperit
morbós
diu n’Attila On the Edge of the City
[...] Our accent’s strange, our hair clings
[strangely
to a different head.
Not God, nor even thoughts, but coal
and oil and iron instead,
the real material, created us
into the iron moulds of society,
and poured us, fiery-found,
the ghoul that holds us bound,
that we might be the conscience of the human
on the eternal ground
— com deu sonar en hongarès?
també tenc paper de fumar llarg
a l’habitació d’estudiant
ah, i una cadira i roba
i tatxetes
clavades arreu hi pengen factures i tiquets del
[supermercat
i càlculs i fantasies precàries d’estudiant no becat
diu en Lou Reed Sad Song
no hi ets tu
clar això no em fa feliç això no em fa feliç què em fa
feliç
a la meva habitaciò?
Pensar que corr cap a tu
com a un retrobament
com a una pel·lícula
frugal-optimista-capitalista?
Què em fa feliç de la ciutat?
És la llibertat d’altres animals?
La possibilitat de l’existència d’altres éssers més enllà
del que saben els estudiosos de la física gal·làctica?
Són tots aquests objectes?
Qui és la ciutat? Totes aquestes vistes/Tots aquests rètols/Tots aquests
assoliments/Tot aquest progrés... tot aquest patir
pair
i partir?
la captura és un dispositiu d’apropiació de la realitat
la captura és una dispositiu d’apropiació
la captura és un dispositiu
la captura
Blues(fèmia). Teatre del terror, (inèdit)