XAVIER FARRÉ
aMB EMILY DICKINSON
Our share of night to bear
Portar la nostra porció de nit, o de dia,
quan les passes només coneixen un camí,
el de resseguir el cansament del cos
que busca un recer en els llençols freds.
Aquí una estrella, i allà, una estrella,
apareixen, fugaces. Moren en el desig.
T’indiquen la travessa encara sense desxifrar.
De la solitud a una solitud al quadrat.
Aquí boires, i allà boires, i els ulls, les mans,
els peus saben encara com endinsar-se
en la translucidesa dels sentiments.
És la distància per arribar a l’Etern.
I, després, el dia, la claror que dóna
nom als camps, als objectes, als oriols
que es balancegen al vent i marxen,
i deixen un rastre imminent del temps.
There’s a certain Slant of light,
Winter Afternoons
A les tardes d’hivern hi ha una certa llum
esbiaixada. Just quan després de dinar
comença a enfosquir i la neu entaula
un diàleg en el seu immens escaquer.
I tothom avança amb moviments de peó.
El pes de la llum oprimeix com els tubs
greus de l’orgue. S’endinsen igual que el fred.
I els caramells de les cornises són ganivets
que amenacen amb els seus esmolalls.
Una refulgència de la llum i un segon.
I la ferida que apareix, sense cicatriu.
Busca’n les traces en l’ànima del sentit.
En una exploració com en una gruta.
Allí on les diferències són encegades
per la resplendor d’una trobada.
A les tardes d’hivern hi ha una certa llum
esbiaixada, que camina, se’ns acosta,
ens acotxa i bressola amb el seu llenguatge.
I en el moment de dormir, un punt s’albira.
Un caramell que esmola el tall de l’ànima.
I – Years had been – from Home
He estat molts anys lluny de casa, la pell
ja no els compta, els dits han resseguit la pols
en altres mobles i portes. Els dibuixos marcats
menaven a aquesta porta d’aquí, a l’inici.
I ara, davant d’ella, el braç s’entumeix,
queda rígid pels records inventats, brollen
vers unes habitacions inexistents. Coberts
com sota una gruixuda capa de neu.
M’espanta què hi ha rere la porta, no l’obrirà
cap desconegut, ja l’he creat abans. He modelat
tots els moviments, els trets. Tot ho tinc en mi.
Desat en una capsa plena d’anys imaginats.
No la podré empènyer. La llum no s’esquitllarà
per encendre els racons on no he fet lectures,
on no he escrit, on no he plorat, on no he estat.
Només la il·lumina l’espelma que en mi he encès.
Ressegueixo els dibuixos de la pols, i aquí
no deixen cap rastre. S’esvaneixen a l’acte de la mà.
He estat anys lluny de casa. El meu retorn és el tacte
dels capcirons en la fusta molla del record fingit.