Teresa Colom

ortegaPoesía, SO8

EVA LOOTZ S./T. 2016
EVA LOOTZ S./T. 2016

TERESA COLOM

Sortir

La nena surt per anar a l’escola,
surt al pati,
surt per tornar a casa,
surt del menjador,
surt de l’habitació,
surt del passadís,
surt a la terrassa
i hi dóna voltes en bicicleta
tot el cap de setmana.
Va, i torna,
va, i torna,
va, i torna cap a casa.
Arriba l’estiu. L’escola, tancada.
Surt a la terrassa,
surt de la terrassa,
surt a la terrassa.
L’escola, obre. La nena, al llit.
Surt del llit, es posa en un llit.
Surt, i entra en una sala.
Surt, i entra,
surt, i entra en una sala.
Pel pati arrebossat de calç que dóna al cel
ressona el crit d’una mare.

Ara vinc

El nen demana més llet.
—ara vinc—
El temps d’anar a la cuina
omplir el biberó, tornar,
i ja dorm:

les paraules no estan buides
quan les pronuncia qui t’estima.
               Una finestra pintada a la paret
per qui et vol lliure.

Una amiga de l’escola

Jo temia l’hora de sopar, em costava engolir.
Per a ella el càstig era quedar-se sense postres.
M’ho deia cada cop que ens donaven les notes:
“Em quedaré un mes sense postres i sense veure l’Un, dos, tres”.
Ella sabia imitar la signatura del seu pare.
Jo li havia d’assenyalar al meu
el requadre inferior dret del cartró de les notes
perquè no hagués d’apartar els ulls de les notícies.
Ella se n’anava al llit amb un bolet
i jo sense glòria.
Al pati ens cordàvem la bata al coll a manera de capa.
Cridàvem: “Comando G!” i la seguíem.
Era la més corpulenta de totes.
Cada any per l’aniversari demanava tenyir-se rossa.
No la deixaven.
Jo no entenia els seus somnis.
“Quina sort ser prima!” —em deia.
Jo em veia esquifida i la trobava graciosa.
Cada cop passàvem més tardes juntes.
Al menjador de casa seva tenien una estufa de llenya.
A l’hivern estacaven un cordill i hi penjaven la bugada.
Al pis no hi havia gaires distraccions i ens renyaven
perquè jugàvem amb les decoracions nadalenques
abans que en fos el temps.
Pels aniversaris repartíem caramels a classe
i convidàvem les amigues a berenar a casa.
Un any, ella va ser l’última a donar-me el regal.
Estava mal embolicat.
Era un cabirol blanc de purpurina.
Aprenem a comparar des de petits
i es van escoltar riures entre les nenes:
què representava allò?
En veure-ho vaig saber quin era el seu temor.
Actuar també és un art sincer.
Vaig mirar el cabirol amb ulls de novetat
com als regals impecables de papereria.
Aquell Nadal el vaig penjar al nostre arbre
i el Nadal següent.
Fins que ens vam perdre de vista l’una a l’altra
i també, les ganes d’engalanar arbres.
La meva mare tenia vuitanta anys
quan em va trucar amb una xafarderia del poble:
“¿Que ho saps que la caixera rossa i prima del Caprabo
que sempre em dóna records per a tu,
festeja amb un xicot de la meva edat?
¡Fa molt goig entre totes nosaltres!
Porta els pits operats i, ¿pot ser
que s’hagi fet alguna cosa als llavis?”
Però no li vaig respondre. Mai li podré respondre,
perquè mentre la meva estimada Barbie de quaranta anys
balla pasdobles a la sessió de tarda dels jubilats,
o fa règims perniciosos,
em crida, corpulenta i amb ulleres,
pel pati del col·legi que ja no existeix
amb la bata cordada al coll a manera de capa.
I la persegueixo
amb el meu riure rere el solc del seu.

Crancs

Bellugaven crancs de riu sobre gel picat,
a la peixateria, a tocar de peixos morts
i marisc moribund.
Els observava mentre fèiem cua.
De vegades, la meva mare accedia
a comprar-me’n un.
Si la convencia, li assenyalava a la peixatera
quin volia.
És d’avui? —li preguntava.
La peixatera l’embolicava amb paper gris.
Em preocupava perquè no el tapés massa.
Quan arribàvem a casa
el treia, de seguida, de la bossa.
No em deixaven tenir gos.
Li lligava una llana a una pota
i el passejava pel pis.

Llum del poema

Només es pot córrer cap el poema:
                 la resta és foscor.
I un cop en el poema, no esgranar-lo:
                 és la por de no arribar-hi.
Talment en els malsons infantils
                 —quan se’ns engoleix el passadís—
el menjador és l’única salvació.
I en reviure el malson no puntualitzem
que el menjador és
                 on els nostres creadors tenen el llum obert.
I mai descrivim el menjador.
Córrer cap a la llum del poema.
Obrir-ne la porta i despertar
                 tantes nits com calgui.