Mireia Calafell

Fundación Ortega MuñozPoesía, SO11

Image

JUAN RAMÓN F. MOLINA
I, 2020
Del cuaderno: De un paisaje incierto y sereno

MIREIA CALAFELL

MART

Va ser un instant només però, creieu-me: de sobte,
érem a Mart malgrat no havíem decidit anar-hi,
no havíem acordat fem les maletes, deixem-ho tot enrere,
aquesta vida nostra que no és nostra, els llibres i els bars plens,
tornar de matinada, també la matinada.
Érem molt lluny de casa, d’allò que coneixíem
i, tanmateix, enllà de la finestra, no hi havia altra cosa
que el que hi havia hagut sempre: el plataner, un balcó, la roba estesa.
Enlloc la pols, res no era vermell, cap cràter a la vora,
només aquest saber que el món havia partit
i que ho havia fet sense nosaltres.
Des de llavors, la vida s’ha instal·lat en la distància
i som el nen a la vitrina, la xocolata a l’altra banda.
Amb sort, també la mà amb què busca un roc a la butxaca.

(Inèdit)

2020

Perquè ets distància damunt de la distància
i alhora aquest desig que busca el cos de l’altre,

perquè ets l’asfixia d’una paret que avança
i el balcó que, de sobte, és un pont és un tu i diu nosaltres,

perquè ets la por indomable d’una trucada amb febre
i aquest pregar insistent, que no els passi això als pares,
i el cérvol que, tranquil, està creuant la rambla,

perquè ets tots els adéus que cremen així al llavi
i al mateix temps el llamp que ens fa veure-hi de nit.

Perquè ets, de fet, la nit, totes les nits,
i a la vegada aquest saber que ets, que hauràs de ser, sense remei,
el gall que canta.

(Inèdit)

REQUISIT

la sang que surt com canonada que rebenta,
la sang que taca els llençols blancs i ho fa amb violència,
la sang que ve amb un crit que esquerda els òrgans,
la sang que no es barreja amb la suor perquè és més densa,
la sang que surt a raig d’entre les cames de qui tot just comença,
la sang de les dones que són ara mateix a l’hospital,
la sang, aquesta sang, als meus poemes.

NARCÍS

No va besar-se els llavis
sinó l’ocell que en aquell instant exacte
sobrevolava la font de pedra blanca
o el núvol que de sobte era a tocar.

Que diferents que seríem tu i jo
si haguéssim sabut veure el seu desig
i llegir el mite en altres termes,
entendre que el reflex inclou sempre,
sempre, l’entorn, paisatges. Els altres.

DAFNE

Les meves fletxes fan més mal,
les meves fletxes són l’amor,
va dir inflat d’orgull Eros a Apol·lo
mentre tensava l’arc amb precisió.
Mil anys va estar-se el fill de Zeus
perseguint Dafne, que el rebutjava,
mil anys creuant els boscos
temptant d’acorralar-la,
i mil anys més nosaltres
repetint i repetint i repetint el mite
sense posar-lo en dubte, sense negar-lo.

Per què no vares dir-me, mare,
que no és dolor i no és condemna,
que no és persecució, l’amor,
que això és violència ?

ROLS

Havies cregut sempre que eres l’animal:
gasela que ha travessat el bosc de nit
a la recerca d’un tros de cel més vast
i es desorienta i s’extravia i s’espanta
quan veu sobtadament els fars d’un automòbil
(com l’enceguen, com avancen,
com li glacen el llom i li arquen l’espinada).
Sempre pensant que tu eres la víctima,
sempre amb la por del cop sec al capó
–la sang tacant el vidre, ni temps per a cridar.
En canvi, avui et sorprens en adonar-te
que a la fotografia que han capturat les càmeres
les mans que agafen el volant són com les teves.

SIMULACRE

Tu, que pots recórrer
el món dins la pantalla,
dir amb exactitud
quin és el to del blau
de la Praia do Sono, a Paraty,
si ja ha arribat l’estiu a la Camarga,
com mou lleugerament les oliveres
el vent a Astypalea,
penses sovint en l’àvia,
que tot i néixer a una illa
mai no es va banyar al mar.

Mira, voldries dir-li ara,
hem escurçat distàncies
però seguim igual :
tenim a tocar l’aigua
i no ens sabem mullar.

TRASH VORTEX

Procura fer-ho tu com fan els altres:
mira l’horitzó i creu-te que mires l’horitzó,
que el veus, sencer, en l’esplendor d’aquest capvespre.
Digues alguna cosa que denoti l’emoció
i faci explícit el teu convenciment:
he mort aquí alguna vegada, ho sé,
mai no he temut morir i ara ho entenc.
Omple’t els ulls de mar. Deixa’t convèncer
pel moviment tranquil i reposat d’aquella barca,
la boia groga entre tant blau és pura calma.
Fes veure que no saps que enllà de l’horitzó
hi ha un altre horitzó encara, un tros de mar on sura
aquella illa de plàstics que porta el nostre nom
i diu qui som als fills que juguen a la platja.
Ignora les deixalles microscòpiques
que els animals confonen amb el plàncton,
l’ofec de la tortuga, el pànic de l’albatros
–cadàvers ja a aquesta hora sobre l’arena blanca.

Prova de ser feliç com fem els altres.

ÈPICA II

En els darrers cent metres de la cursa,
després del que ha de ser l’últim revolt,
en el minut exacte en què el ciclista
diria no en puc més, creieu-me no en puc més,
quan els ulls de qui neda són tot clor
i els braços pesen tant com pesa el dol,

també és un gest heroic abandonar-se,
rendir-se en el punt just. Cridar-te en caure.

COMIAT

Dir-te adeu era això:
veure com cremen boscos
i ser jo tots els arbres.
També la pluja ferma
que ha començat a caure.