MARIA CABRERA

GIRONA, 1983

LA MEVA FI SERÀ UN VERS REDEMPTOR

_{Els sàdics eren els dies}_{JOAN JOSEP CAMACHO GRAL}

visc en una tercera part de mi mateixa
amb la llengua cargolada en sentits oposats
ocupo el radi mínim de qualsevol direcció
amb les mans plenes de bastons i dubtes:
mai no reflecteixo la llum

ocupo el radi mínim del meu cos malalt:
que lentes les passes en aquest hospital
la blancor la blanor del cervell a què m’abandono
que lentes les vides en aquest hospital:
la pena és una paret folrada de vellut

col·lecciono caricatures meves
i habito un cos incapaç d’entendre el meu idioma

se’m rebel·len els òrgans a la més mínima pregunta indiscreta
(qualsevol excusa i t’abandono qualsevol excusa i t’amenaço)

al capdavall la meva fi no cal que sigui abrupta:
podrien amputar-me tots els sentits i jo seguiria demanant flors de paper
les meves amors són totes papiroflèxia
les meves planetes són totes del color del dubte

sóc incapaç d’assumir la gravetat com a directriu
sóc incapaç d’assumir la llei seca que m’imposo:
m’impedeixo qualsevol moviment en legítima defensa
i salto des de l’infern de tots els advocats amb cinc neguits a cada mà

la tauromàquia és la meva religió més íntima
habito un laberint misteriós i insondable
sóc incapaç d’explicar els capítols del meu manual d’amors i odis

visc al centre d’un huracà greu i salvatge
bell i salvatge com la destrucció
m’assalten a traïció totes les meves cares
i els miralls em reten culte amb el cant del cigne:
l’últim vol d’aus migratòries sóc jo

habito un minotaure precís i molt fondo:
són incommensurables les meves salvatgeries
les meves ungles de porcellana immemorials
se’m claven sempre a l’eix precís de tota fugida

per principis ètics mai no reflecteixo la llum
i evito ocupar cossos accessibles a les corbes
quan em contorsiono és sempre cap al costat dolorós:
l’espona del llit on esclaten les bombes
l’espona del llit on em declaro les guerres
no hi ha armistici per al meu vietnam intransferible
sóc la tercera guerra mundial de mi mateixa
vinc vestida de vint primaveres
i duc una rialla fina com l’agulla d’una gramola

per principis ètics mai no reflecteixo la llum
sóc sempre al centre neuràlgic del terratrèmol
sóc perfecta i immutable com la idea platònica de la corrupció
m’aboco a la finestra amb la fragilitat de tots els meus ossos cristal·lins
i ballo la dansa més furienta amb sabates de taló

per principis ètics només consumeixo drogues geomètricament violentes
sóc l’abella reina més cruenta i riallera
i se’m rendeixen als peus els exèrcits més submisos:
sé posar la cara més dolça quan em claves les ungles

la sang és el meu medi natural
bombejo amb dificultat el meu cor desgastat
la meva fi serà un vers redemptor:
una rialla de ferro
una recta blanca i llarga fins a les parets de l’horitzó

habito un cos cansat i rebregat
habito una bellesa inútil i quasi sempre inoportuna
(je te maudis ma beauté)

tinc per tot record les parets blanques d’un hospital que no conec
però que cada nit em tresca per l’esquena

m’alimento d’històries no viscudes i avanço lentament
pels meus aiguamolls salvatges

al capdavall la meva fi no serà tan sobtada:
continuo aquí dreta dant-vos peixet a tots
mentre les bombes cauen amb la normalitat de la pluja

la sang mai no és aliena

la història és una successió de morts.

_{ciutat mala, 18/20 del 6 del 8}
_{(l’estiu m’ha despertat un xarampió virulent als dits.)}
_{La matinada clara, 2010}

I VAIG SER UN NEN

I va ser un nen. I vaig ser un nen. Vaig créixer endins, com una rel. Se’m va fer sang, vaig tenir
sang que circulava a vena plena, fent camins: la vaig notar, va renillar, vaig ser feliç. Ho vas
entendre i vas venir per oferir-me els tamborets, una cabanya amb llenya seca i una civilització
diamantina. I va ser l’era de l’adagi de les heures, navegant-me flors per l’esquena, galopantme
a lloms plens el cor. Vas fer camins, d’un verd molt tendre o blau safir: mars de muntanyes.
Vàrem aprendre, em vas mirar fins l’ull de l’os, em vares dir. Però sóc així: sóc columnar i
m’ensarrono, sóc de ciment i caic, d’esquena al mar, fent l’elixir més dolç de la cicuta. I llavors
al colze esquerre m’hi van néixer una ciutat, una cultura errònia i tretze malalties. Vaig gratar
fort amb les ungles però ja no hi havia temps: era de nit i era la dièresi més alta de la paraula
traïció. Em vaig fer espiga, i dels grans me’n brotaven geometries insanes. Va ser llavors que
van morir tots els conills: vaig tenir l’escalfor del ventre dels conills a les mans, palpitant, i
se’m va perdre. I ara als dits hi tinc taques de mil maneres, mil malalties religioses que tenen
tacte d’insecte i copulen de nit. Creixen endins. Em tenen el sexe, em volen els ulls. Pugen pel
mar de l’esquena, em creuen el continent ombrívol de la cara i em fan el setge a les parpelles.
I ben aviat, quan ja no em quedi sang i tu ja hagis cremat tots els pins, quan em faci fer de vent
només per disgregarnos les muntanyes, ja me’ls hauran. I seré un liquen, i un insecte sec i
glaçat brillant dins d’una gemma rara: i ja no m’hi veuré, i tu m’hi veuràs dins.

_{La ciutat cansada, 2017}

I APOLOGIZE

_{A Les Sueques}

Vam sortir ahir a la nit
i ens pelàrem els alls
fins ferir-nos els dits

Vam sortir ahir a la nit
i era el pa de l’esglai
que ens partia pel mig

Vam sortir ahir a la nit
i vam fer-nos al trenc
i ens llepàrem l’estella

Vam sortir ahir a la nit
i ens palpàrem el buit
fins que el férem costella

I noi ja em perdonaràs
si tinc flors entre les dents
i quan parlo no m’entens

I noi ja em perdonaràs
si l’entropia és l’alfabet
amb què t’he après a llegir

I noi ja em perdonaràs
si et miro la cara i hi veig
sols una bossa de carn

penjant sempre dels mateixos claus
penjant sempre dels mateixos dubtes
penjant sempre dels mateixos claus

_{Ciutat de Mallorques, primavera del 15
La ciutat cansada, 2017}