Marc Rovira

Fundación Ortega MuñozPoesía, S10

MARC ROVIRA

BARCELONA, 1989

BOQUERIA

Atressi com l’orifanz
RIGAUT DE BERBEZILH

Allistats en renglera, esperant algú
que els compri al preu més baix,
desenes d’animals inicien la queixa
sorda del seu oblit, demanen compassió
davant dels crits de dones de mercat
que els esbudellen al millor postor
sense recança ni esment de cap mena.
Una mà que pren l’ostra. Amb la força
que hi oposa, l’escanya d’un cop sec.
Al llarg del sacrifici, amb ulls esbatanats,
els peixos mouen lents les boques
mentre les cues encara bateguen
recordant, amb angoixa, els darrers
espasmes de la víscera, l’últim plaer del cos.

Els ocells de la llum, 2015


EL SOMNI D'UN MONSTRE

Comptar el temps de paraules dites
mentre el món roda a dins de si mateix
i alça les ombres com si fossin urpes
(els edificis cauen damunt nostre).
El vidre de la nit s’enfonsa:
un tros de cel s’ofega als llavis —als meus llavis?
Només l’esquer del so, les dues cordes
que tremolen de por, i parlen.
Res més: la por d’un so repercutint
dins dels límits estrets del sentit —la cansada
guerra de dir (el cos és el blat del desig).
Comptar el repic de veus que es trenquen
a la llengua, partir planxes mentals,
trencar miralls de paraules. Desdir-se,
que corri el vent, que corri tot
el que jo sóc quan dic el vent. Tancar
els ulls quan sé la llum i anar oblidant.
Obrir finestres cap al món,
lluny de mi, per llançar-m’hi —sense caure
eternament. Només de mica en mica,
anar caient, i fer després com si no res.

Cap vespre, 2019


ARGOS

Ja pots fer l’animal, creu-te el crit dels seus déus:
seu quan t’ho manin, salta i corre i caça vespres
refregits en un foc inconstant quan els teus
vint anys no siguin res. Ha tornat i se’t dreça:

hi cauràs? Saps que els ulls els té fets de granit
i que ara ve amb la mà estesa a prendre’t la gana.
Saps que somia mars picats quan ve la nit:
ell marxa sense tu i mai no t’hi demana.

Esclar que se n’amaga i vol tornar, perdut
en coves de desig, vestit amb roba vella
i amb un somriure estrany que fa que sembli mut.
S’ajup i plora, i només somriu per ella.

Tu? Mou la cua i llepa i crema núvols d’or.
Que sàpiga qui ets.
                                 
Només un gos que mor.

(Inèdit )