Joan Navarro

Fundación Ortega MuñozPoesía, SO6

Image

DOROTHEA VON ELBE
Sin título, 2016

JOAN NAVARRO

Quatre poètiques

L’avant-PrOPOs O EL ManiFEst DE LEs tarOnGEs

    fins ara el lector ha interpretat el poema, el que cal és participar-hi. manifest de les taronges. josep-lluís bonet i salvador jàfer aixequen penons al cementeri dels astres. les parets s’enderroquen pel pes de les lletres. avieu grills per a esmolar-los les barbes! joan navarro. oliva. la safor. juny. 1951. darrer curs de filosofia. premi (?) vicent andrés estellés a les festes d’octubre. tots tres fem jocs de mans damunt la taula del mall (barcelona), a trenc de por els grills, afònics, s’enforquen: acuiteu-vos a l’espectacle! oh, déu Adonai / qui formis natura, / ajuda’ns Sabdai / saviesa pura / (misteri d’elx) brosses i ferrers ens fan companyia a les planes del solixent. el que cal és participar en el fang de les paraules. l’escriptura ella mateixa és violenta. (roland barthes). “als fossar hi havia esquelets de frares amb creus a la gola...”. amb les barjoles plenes de fumeres escatem els caps dels més grans poetes. grills esmolen ganivets a trenc de por: valència, febrer / oliva, agost 73. l’afinador de la plata giravolta per les vostres teulades amb un escalpel als llavis. “els orats en rengle abraçaran per sempre el món...”. he vist un frare / capellà / cap enllà / país de les taronges / país valencià / (pau riba). jaume roig ha romput l’espill. a la seu dorm ausiàs march amb cards estrellats als ulls. el que cal és defugir el poeta i “ocupar” el poema amb una gran corbella. salvat ha fet un foc d’estelles dins la gola del llop. ja dintre el poema enlairem una enorme flàmula! “fosques navalles dintre els nítols que ara han vist la llum...”.

valència. vell solstici d’hivern. 1974.

[Joan Navarro, Grills esmolen ganivets a trenc de por, València 1974 i 2014]

POrtaL

      Escriure i reescriure el mateix poema tota una vida. Un sol i únic poema. Des que estàvem arrupits entre els budells de la nostra mare, no hem fet altra cosa que remugar el mateix discurs. Malgrat que canvie l’escenari i els objectes que hi són, des que l’home balbucejà allò que més tard esdevindria paraula, no hem fet res més que lamentar la nostra soledat de mortals llançats sobre la crosta d’aquest planeta. Mercenaris del llenguatge, hem omplert les sabanes de paraules, i els hem posat música. I l’hem taral.lejada en nits d’insomni i en dies de llum claríssima. I aquestes paraules ens han ajudat a construir-nos. Ens hem identificat amb elles, i ens hem fet paraula, subjecte de tot allò que s’esdevé... I de vegades això ens ha servit de consol, i ens ha portat l’alegria a l’ànima.

     Fer i refer el secret que nia, com una llémena, als doblecs del nostre cervell, de tant de temps ençà que ningú ja no ho recorda. Desxifrar els batecs inharmònics de la nostra vida. Buscar el camí amagat entre l’arbreda. La senda oculta entre les muntanyes de cimals nevats. La llum blanca adormida al fons del coval. Reiten, reiten, reiten, durch den Tag, durch die Nacht, durch den Tag. Hem cavalcat dia i nit com el corneta Christoph Rilke. Ens hem mirat a les aigües lluents dels rius buscant la veu d’aquell que ens parlava, perquè no sabíem que érem ventrílocs, que li havíem donat veu al llop i a la rabosa, al tro que esclata damunt la vall silenciosa, que nosaltres érem el llop, la rabosa i el tro. Hem sentit l’eco dels nostres pensaments i ens hem espantat. ¿On m’escoltares amb aquest fred...? El ramat, escampat, pastura als prats de l’aurora, mentre parlo amb mi mateix, que és igual que parlar amb vosaltres, perquè vosaltres no seríeu si jo no fos. I us he furtat la paraula, quan el genet de l’aire destraleja el camí, i l’he feta meva. Un discurs bastard i mestís. ¡Que grans són els deserts i tot és un desert! Per això, vaig escriure per a mi aquests poemes, aquest poema, per a vosaltres.

València, febrer de 1992

[Joan Navarro, Tria personal (1973-1987), València 1992]

iMaGinar Un LLEnGUarGE

Und eine Sprache vorstellen heiβt, sich eine Lebensform vorstellen.
Ludwig Wittgenstein

     Imaginar un llenguatge per a reconstruir els antics lligams entre el que hi ha fora de nosaltres i nosaltres, constructors de la vastitud exterior i del laberint interior per on transita l’ànima durant la vigília i el somni més lluminós. Imaginar un llenguatge que ens puga explicar el revers d’allò que ens apareix: Descobrir el fil de la trama: La veu oculta: Fixar l’inexpressable1. Revelar les vides de l’Ésser que es multiplica: Donar forma al fantasma. Dibuixar els contorns del paisatge i dels objectes que l’habiten: Omplir el buit de la plenitud.

     Una pintura de la soledat, aquest llenguatge. L’obscuritat del món mai no assoleix la llum de l’Ésser2. La foscor travessada pel llamp que mostra els espectres de l’altra riba: D’aquesta riba. El vertigen en descobrir les deixalles del primer son. El batec darrere l’alè que entela el mirall. La malenconia d’aquelles primeres hores. La germinació de l’aurora3. El gebre damunt la terra que cova els bulbs i les llavors insomnes. El preludi de les llunes sobre la terra fèrtil. L’inici del cabdell abans de les mans i de la intuïció del mateix cabdell4: L’insondable límit. La mirada del cor salvatge.

     L’altre dins la corfa de la paraula. Què és? Qui és? La transparència opaca de l’ull que pensa perquè veu i és basalt, sang, aigua, làpida, sangonera, corall fred:5 Arxipèlag vegetal. L’uc de gel dins la clofolla de l’ametlla. L’esbufec del saures enmig de l’estepa. Els cristalls i les roques. Aquella primera remor entre les fulles: Pols en el vent d’un forat negre.

     Imaginar un llenguatge per a imaginar un forma de vida. Per a dir la vida: La plenitud buida i inesgotable6. La realitat fragmentària i fragmentada. L’expansió del fragment errant dins l’univers que un altre univers conté. Univers llenguatge. No era plana la Terra? Damunt l’arena el fulgor de les estrelles fixes, els sols del sol, el moviment de Siri, l’exacta posició d’Alpha Centauri.

     Perduda ment sota els rebrots de les clemàtides7. El vol lent dins la polpa de la matèria: L’eixam dels vocables que la conformen: La mola de peix que llambreja dins la cambra transparent i frega l’aigua de la vida.

     El discurs poètic és el vehicle del deliri: L’oli de la llum: La geometria de l’Ésser. Res no és poètic en la poesia8.

València i Oliva, gener - febrer de 2008

[Joan Navarro, A deslloc, València 2010]


1 Arthur Rimbaud, Una temporada a l’infern, traducció de Josep Palau i Fabre, Barcelona 1991.
2 Martin Heidegger, Des de l’experiència del pensament, traducció de Joan B. Llinares, Barcelona 1986.
3 María Zambrano, De la aurora, Madrid 1986.
4 Orides Fontela, Poesia reunida, São Paulo 2006.
5 Seamus Heaney, Traballo de campo, Vigo 1996.
6 François Cheng, Vacío y plenitud, Madrid 2005.
7 Sylvia Plath, Winter Trees, Londres 1971.
8 Joan Margarit, Casa de Misericòrdia, Barcelona 2007.

EL PLOM DE L’HaM

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn.
Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t.
Rainer Maria Rilke


like a bowl / Awaiting its water.
com un bol / esperant la seua aigua.
John Berger

     Ernesto Manuel de Melo e Castro, teòric i poeta experimental portuguès, afirma: “La poesia està sempre al límit de les coses. Al límit del que pot ser dit, del que pot ser escrit, del que pot ser vist i fins i tot del que pot ser pensat, sentit i comprés. Estar al límit significa moltes vegades, per al poeta, estar més enllà del que estem preparats per a acceptar com a possible.”1

     L’escriptura al límit de la mateixa llengua creadora, com un ull tancat que s’entreobri i albira la mà freda que la guiarà, forastera, per les fronteres del món, pluja fèrtil sobre les terres silvestres, sobre l’ànima salvatge que tremola: aurora de la gramàtica i del dolor.

     Un obstinat afany, el nostre, aquest de lletrejar l’indret intacte de la clariana, la seua òrbita, la llum que es corba, la discontinuïtat de la visió diàfana: L’aurèola de cendres del buit i de l’abisme:

     L’espai, però, del llenguatge és el llenguatge. Si diu és perquè es diu. No hi ha exili possible. El seu bessó és el seu límit: horitzó a punt de vessar. Com la nit aquàtica abans dels inicis. On el plugim del temps. On els territoris estranyats per l’aire. On la quietud del centre: curvatura de l’intangible. Parlar amb la paraula incerta que ens diu, que es diu. Fora del llenguatge només hi ha el silenci que ignora què és el silenci: La foscor opaca:
El parany sota les plaques de gel: El negre cristall2: La paraula plomada3: Els cels de la desolació.

     El discurs poètic és el viatge des de l’absència immemorial dels aiguamolls lluminosos fins a la pintura de la veu: La malenconia de l’essència: La llavor inacabada sota els solcs de les hores: Un mostrar les paraules de la paraula: Palimpsest de profundes estries que anomena el possible i respon a l’impossible: Apaga’m els ulls4 i veuré la larva microscòpica5 que busca una nova casa, s’enquista i espera. Tapa’m les orelles i escoltaré com cruixen les branques pel pes de la neu i faré brillar dins el gris els anells hexagonals de les volves, les geometries de la magrana de Kepler. Fes-me mut i et mussitaré allò que mai ningú t’ha dit, entre el cel i la terra: talp i ala: La mirada animal de la muntanya.

     Un desig suspès, aquest, damunt de les ruïnes. El gest ocult sota el vel del pensament. L’arc tibant de l’escriptura: ferida que no es guareix ni guareix. La paraula que s’obri i mostra la sendera desconeguda, el tàlveg mai no transitat: L’inexpressable: L’enigma: La raó seduïda: L’arrap damunt les aigües del sentit: Plec seminal que es desplega sobre l’espai sagrat: Barca del més ençà. Als defores del cercle. Vers el temps somiat de l’abundància. Vers el desgel. Per sobreviure.

València 2008 / Berlin 2014

[Joan Navarro, El plom de l’ham, Barcelona, 2014]


1 Castro, E. M. de Melo e. Videopoetry. Visible Language. New Media Poetry: Poetic Innovation and New Technologies,
Providence, Rhode Island, EUA: Rhode Island School of Design,1996.
2 Jaccottet, Philippe. A la luz del invierno, Palma de Mallorca: Calima Ediciones, 1997.
3 Octavio Paz. Claridad errante. Poesía y prosa. México DF: Fondo de Cultura Económica, 2010.
4 Rainer Maria Rilke, Das Stundenbuch; vid. Die Gedichte, Frankfurt am Main: Insel Verlag, 2002. Existeix almenys una versió
catalana del poema, vid. Joan Vinyoli, Poesia completa, Barcelona: Edicions 62, 2011.
5 David Georgia Haskel, En un metro de bosque. Un año observando la naturaleza, Madrid: Turner, 2014.