Bísula, a l’altra ribèra del Rin gelau concebida,
enterada, Bísula, dels secretos d’aon mana el Danúbio,
escllavizada, manumitida, se fa l’ama
de pa qui botin de guèrra heva siu.
Sinse mare i suspirant per nodriça,
ella que ignora l’autoridat d’una dòna,
que sola governa la casa de l’amo,
que ni esta pátria ni este destino considera opróbios,
de seguida llibrada del cautivèrio
s’ha tornau romana igual que alamana sigue sent
en apariéncia, en iris açuls, en ròya trena.
Moceta ambigua d’aspecto i llengua,
aquí el Rin anúncia que é tu pare,
allà el Lácio el procllama.

Delícia, festeta, diversion, amor, pllacer,
salvage, pero més cultivada que las del Lácio.
Bísula, nom pròu aspro pa tan sensual moceta,
malfarjau pa qui mai l’ha sentiu,
encantador pal suyo amo.

Bísula, inimitablle pa la paleta i els moldes,
l’atractivo natural d’ella no hi ha artista que el capte.
Vermellon i cerusa, copiaz altras mocetas:
a la tuya man se li escapa la serenidat d’esta cara,
pintor, així que marcha,
desfés rosas purpúrias i llírios mezclla:
el color que l’aire impregnen, ixe serà el de la boca.