Gabriel Sanz Casasnovas

Fundación Ortega MuñozPoesía, S10

GABRIEL SANZ CASASNOVAS

FONZ, 1992

DE DOMO SUA

No esperava yo pas trobar-te tanto en falta
avui que a Fonz cai gotas i el cielo é mercúrio,
perlas d’humedat a la ventana
condensadas pel baf confortablle.
Se columbran els canals solitários
i las vias del tren las intuyo
traçadas per vagons d’antracita.
Discreta residéncia de Wytham Street,
llevantada en maons, ges i piçarra,
descansas entre iguals perfecta.
Penso molto en tú i en la rosèra
que llibre medrava a la pòrta esgarrant
la tela, impedint el paso.

 


LA CHICÒTA ABASKANTIS

(...) κοράσιον Ἀβασκαντίδα γένει Γαλάτιν
PAPIRO TURNER

I

M’estimaria mirar-me pllever,
De l’altro costau del ventanyon
Teniva dada a sentir la tuya voz
Cllara, como l’aigua cllara, cayer.

II

He corriu per totas mans, dador
Me feva cimbel, ser primero,
Descubridor.
I per este mon, a sovent, fiero.
Fòc que a la boca crema, traidor.

III

Espèro, poder portar a tanto salvage
corrent la caravana,
La verdat,
Sin trabeta, ni negociar.
I ben habré de trobar-la, amagada
Como està.


BÍSULA —TRADUCCION D’AUSÓNIO

Bísula, a l’altra ribèra del Rin gelau concebida,
enterada, Bísula, dels secretos d’aon mana el Danúbio,
escllavizada, manumitida, se fa l’ama
de pa qui botin de guèrra heva siu.
Sinse mare i suspirant per nodriça,
ella que ignora l’autoridat d’una dòna,
que sola governa la casa de l’amo,
que ni esta pátria ni este destino considera opróbios,
de seguida llibrada del cautivèrio
s’ha tornau romana igual que alamana sigue sent
en apariéncia, en iris açuls, en ròya trena.
Moceta ambigua d’aspecto i llengua,
aquí el Rin anúncia que é tu pare,
allà el Lácio el procllama.

Delícia, festeta, diversion, amor, pllacer,
salvage, pero més cultivada que las del Lácio.
Bísula, nom pròu aspro pa tan sensual moceta,
malfarjau pa qui mai l’ha sentiu,
encantador pal suyo amo.

Bísula, inimitablle pa la paleta i els moldes,
l’atractivo natural d’ella no hi ha artista que el capte.
Vermellon i cerusa, copiaz altras mocetas:
a la tuya man se li escapa la serenidat d’esta cara,
pintor, així que marcha,
desfés rosas purpúrias i llírios mezclla:
el color que l’aire impregnen, ixe serà el de la boca.