Quin privilegi, haver pogut parlar
tants anys davant d’uns ulls que renovaven
contínuament la seva joventut,
haver-me sentit ple de savieses més altes que la meva
i des d’elles haver pogut parlar, argumentar, sorprendre, rebatre, demostrar,
oblidar-me dels meus límits, de la meva poca gràcia,
de la meva veu monòtona, de mi mateix i tot,
i en un cel de pissarres i de guix esdevenir tan sols un portador
–-indigne, ho sé, i obscur– de tantes meravelles!

Que siguin elles
les que em salvin als seus ulls, si cal salvar-me -o no, millor que no,
millor no interposar-me altra vegada entre el foc de veritat
i els ulls que algun instant l’han delejat;
millor l’oblit, la transparència.

La joventut, la saviesa: tan eternes en la seva inaccessible abstracció
i tan belles, ara, ací, en la múltiple i efímera presència
d’aquests ulls distrets, d’aquests badalls –els veig–, d’aquest desinterès
amb què prenen nota del que escric a la pissarra:
ah, quan ho comprenguin algun dia,
quan en vegin la bellesa no en paraules d’algú altre
sinó d’ells, llum dels seus ulls, per fi matèria pròpia,
quina redempció d’aquests instants on ara veuen solament monotonia!

Mireu-los: a la dreta, els gasos nobles –en vermell, com els diumenges, com els dies de descans, perquè refusen combinar-se i són tranquils i desvagats–;

dalt de tot, com dues torres isolades, l’hidrogen i l’heli, els grans dominadors del contingut de l’Univers –potser fóra més lògic posar-los com a arrels que com a cúpules, ja que són això:
origen, fonament, arrel celeste–;

sota d’ells, sis pisos més i, com dos soterranis, els lantànids i els actínids;

al sisè pis, les oficines de la vida –el carboni, el nitrogen i l’oxigen, tan fecunds: boscos i
atmosferes, energies enterrades–;

al cinquè –seguim baixant– tota la sorra de les platges i els deserts –el silici– i la sal de tots els mars –el clor, el sodi i el magnesi–;

al quart pis, el calci i el potassi –que amb el sodi del cinquè flueixen en els nervis com els somnis– i també, com una porta infranquejable, el ferro.

A partir d’ell, tot s’ha format amb violència, en grans explosions de supernoves: el coure del
quart pis, la plata del tercer i, en el segon, l’or i el mercuri –fascinants– i el plom i el bari, tan
densos.

Al primer pis, la brasa encara crema: el radi –i l’urani en el seu soterrani–, radioactius, com si volguessin recordar-nos el tumult eixordador del seu origen.

Al darrer soterrani predomina l’artifici: els àtoms són molt breus, un joc d’enginy que dura el temps de guanyar un nom i que es desfà –ja no fan cap falta: són una fatiga que el món no sap ben bé com suportar.

Mireu-los: aquí, els maons del món, arrenglerats en pisos, en prestatges,
repetint regularment propietats, delatant una estructura més profunda,

ja no pas matèria eterna i immutable, sinó història en els estels, rastres de
tempteigs, edificis de nivells i subnivells, núvols d’incerteses, flors combinatòries.

Venim de més enllà d’aquestes peces, anem no sabem on, però quin goig,
haver pogut comprendre rere d’elles la bellesa d’una lògica del món!

^{Rita Hayworth}

A més ocultació, més desig: ja ho veureu
–ells s’hi tornen bojos.

El guant és negre i llarg, gairebé fins a l’aixella.
La música comença a sonar, cadenciosa.
El braç, aixecat, oneja al seu ritme:
diuen que les serps fascinen les víctimes
amb aquest moviment sinuós,
i també amb la fixesa dels ulls –quan els miro,
els homes es queden clavats, sense alè.

Canto i moc el braç i el cap –la cabellera ondula–
i abaixo un centímetre el guant.
Quantes mirades en aquest centímetre de pell!
–que procuro mantenir ben blanca: neu, ivori, sal,
en diuen els qui tenen propensió a la poesia.
I així vaig abaixant, centímetre a centímetre,
el negre al llarg del blanc. I canto.

Quant de desig es congria! Quan arribo a la mà,
l’aire crema, tots estan hipnotitzats
–com els nens en sessions de putxinel·lis.
Llavors, tot d’una, per sorpresa,
m’arrenco el guant i el llenço lluny, ben lluny,
i aixeco el braç, tot nu, ben nu, triomfalment nu.

Quin deliri! Parlen contra mi des de les trones,
les dones es malfien dels marits,
i els homes –ja en sabeu prou bé el candor–
cada nit m’incorporen als seus somnis.
Em plau que sigui així:
llançar el meu cos contra onades de desig
i acabar, si cal, amb una bufetada,
la funció més gloriosa de la mà.

Ibèria, Hispània, Sepharad,
terra de conills, pell de brau, península
tan ben retallada en els mapes,
tan fàcil de reconèixer,
que sembla inimaginable no pensar-la com a unitat.

I alhora mosaic tan ric de paisatges i llengües,
d’esperits i nacions,
que sembla inimaginable no pensar-la
com a suma de diàlegs, com a xarxa de camins,
com a debat de raons i compromís d’interessos.

No la poden imaginar cervells monolingües,
autoritats casernàries, buròcrates radials,
la tranquil·litzadora simplificació de la ignorància
ni la rabiosa voluntat unificadora,
els qui se’n creuen propietaris, vertebradors, defensors,
definidors del dogma de la nación única e indivisible,

sinó ànimes riques, orelles atentes, ments cultes,
audàcies creatives, esperits curiosos:
allò que tantes vegades han fet callar
a trets, a cops, a decrets, amb presons, amb menyspreus.

Quines ganes de sumar, de poder dir,
de ser escoltat, de ser normal,
de que ens deixin treballar en pau,
estudiar serenament,
construir sense que ho destrueixin,
sense robatoris, insults, ingerències i amenaces!

Hem de tornar-hi altra vegada:
reclamar realisme des de la grandesa de la fraternitat,
de l’ambició, de la complexitat,
joc net, comptes clars, objectius compartits,
coneixement mutu,
col·laboracions fructíferes des de sobiranies saludables:
la lògica fecunda de la suma des de la llibertat.

Et diuen: “¿De què serveixen tantes galàxies,
aquests buits immensos,
aquestes extensions vertiginoses,
si l’objectiu i el sentit de l’univers
és l’Amor?
¿No és una supèrbia ridícula i patètica
pensar que nosaltres puguem ésser
destinataris de tanta immensitat?”

Però saps que no, que potser no és
ni ridícul, ni patètic, ni superb:
que els nostres àtoms s’han format en estrelles
mentre l’univers s’expandia veloçment,
que el pla dels nostres òrgans s’ha anat formant
en un llarg tempteig evolutiu
mentre l’univers es dilatava veloçment,
i que, per tant, només podíem ser
en un univers immens,
en una barreja de glòria i de desolació,
en una superposició de plenitud i d’abandonament.

No repugna a la raó que sigui així:
que la lletra de l’univers sigui la matèria,
que l’esperit de l’univers sigui la raó,
que el foc de l’univers sigui l’Amor,
i que puguis dir “Déu”, sense sentir-ne vergonya,
a aquesta Raó que et supera,
a aquest Amor que t’excedeix,
a aquest sentiment d’obertura i de misteri.

No tot es pot deixar en mans dels àngels: ells voldrien intervenir a cada
instant, corregir contínuament, interposar-se entre el pit i la bala, evitar
l’accident, eliminar la malaltia, imposar la veritat...:

cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels.

Ells prou que m’ho demanen: es revolten en veure la maldat, es migren als
capçals dels llits dels hospitals, clamen en el camp de la batalla, s’encenen
per cada nen que mor, s’indignen amb els núvols que no ragen sobre els
camps assedegats...

Cal creure molt en l’home per poder aturar els àngels:

no tenen prou paciència per consentir l’error, no tenen prou sang freda per
sofrir la llibertat, no són prou forts per morir amb prou esperança,

no comprenen un Messies mort en creu, m’exhorten a mostrar-me amb
majestat irrefutable sense veure com seria irresistible aquest excés de
fulgurant realitat per a un ulls que no han passat per l’aigua fresca de la mort.

I em costa contenir-los; de vegades jo mateix els enviaria a posar ordre: m’ho
demanen els seus aürts anhelants, el seu panteix impacient, els seus precs
desesperats i freturosos, m’ho demanen els humans en els renecs i en les
pregàries

però m’esglaia el seu món d’autòmats infal·libles, de joguines reverents, de
mecanismes impecables, d’amors obligatoris.

Oh, sí: cal creure molt en l’home (més del que ells creuen en mi) per poder
aturar els àngels.

Potser m’he equivocat.

Quan em mires sóc més, creixo, existeixo més rotundament
que no pas quan, esvaint-me, em retires Ta mirada:
sigues, doncs, clement:
mira’m, crida’m, fes-me ser en la Teva ment
una plenitud en el Teu amor salvada.

Si em deixes de mirar sóc una estranya opacitat,
esdevinc objecte sense dret ni fonament;
si algú em fereix, la seva crueltat
no crida a defensar-me, no moc a pietat,
i els drets escrits són lletra morta i indiferent.
Però si em mires, la meva sang s’aixeca,
i clama al cel i es torna audaç i acusadora,
i pesa sobre el crim i persegueix, i corseca
el criminal i el còmplice, el neutral a qui no reca
la fam o la tortura o la injustícia envilidora.

Quan no em mires sóc cada vegada menys:
devastadorament mortal, naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens, i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura.
Però si Tu em mires, aquest cos meu s’exalta,
desborda de sentit, exulta, es transfigura,
encara més real en la realitat més alta
del Teu mirar secret, sense que faci falta,
per a ser tant, negar l’ordre de la natura.

T’oblido, de vegades, i la meva ment, subjecta
al treball de cada dia, es dispersa, atrafegada:
la pressa l’arrossega o l’excita algun projecte,
el fracàs la deprimeix o la redimeix l’afecte,
i no sent anhel de Tu ni de Tu se sent mancada.
Però quan Tu em mires, tot queda en qüestió:
s’esberla el meu recer, el meu món tancat esclata
i s’obre, permeable, a una intempèrie de dolor:
de cop esdevinc molts, m’assedega l’horitzó,
i la meva confortable rutina es malbarata.

I em mires, de vegades, i no ho sé: m’estàs mirant
des d’uns altres ulls que els Teus i Tu, immens vertigen,
t’ocultes en un rostre proper i interpel·lant,
en l’infinit de l’Altre, imperatiu i suplicant,
com per posar-me a prova i amagar-me el Teu origen.
I de vegades penso que m’estàs mirant encara
i encara visc l’eufòria de sentir-me ric de Tu,
quan tot d’una descobreixo que no hi ets, i em desempara
sobtadament aquella benignitat tan clara
i la teva absència em deixa angoixat i malsegur.

Quan em mires sóc més, creixo, floreixo, sé que sóc,
existeixo més rotundament,
limito amb Tu i no m’acabo enlloc,
trepitjo terra ferma i em multiplico en foc,
perquè en ser Teu del tot sóc Jo tan plenament.
¿Sóc, però, si Tu no em mires, si em retires Ta mirada,
si distretament m’oblides o no vols saber de mi ?
Què em queda de real, realitat no contemplada ?
Seré per sempre més si em mires sols una vegada?
Tingue’m, Déu, en Ta mirada en la meva hora de morir.