Neva, i el silenci blanc
              senyoreja.

Calma intensa, plenitud.

Rere la pluja de flocs
sura la incomprensible
aparença d’un benestar perenne.

La forsítia sembla haver esclatat
amb flors encanudides,
diminutes, fràgils:
pur albor d’un sospir.

Aquesta trobada íntima
amb l’inefable absolut.

Entre marges blancs,
s’obre pas el camí.
Voldries arribar a un indret de familia
però els traços s’han anat esvaint
com promeses a desgrat,
com l’ombra fosca
del vol del corb     —     fugaç.

Com el ressò dels passos del caminant
                                      dins seu.

              L’assossec i l’espera.

Ser pur aire
                                      en l’aire.

Només callant pots apropar-te
              a l’inexpressable.
La parla del silenci —
              és el silenci del silenci.

Apregona’t en la tenebra,
rasa-la amb la mà que esborra.

(Al monestir de les paraules
tan sols s’hi arriba vorejant turons
boscosos, travessant prats
i sallents d’aigua glaçada.)

Duus tot el dolor del temps
imprès en les línies de la mà,
              caminant.
A la vella sendera
no s’hi troben remeis,
tan sols àngels invisibles
que barren el pas, a sol ponent.

La llum retalla el serrat d’enllà —
              reprodueix el so del pensament.

(I quina deu ser l’onomatopeia
              del silenci?)

Desaparèixer dins la boira.
Ser (la) boira.
Retenir aquest instant de gaudi —
              fràgil, efímer,                           silent.

Colgar les paraules sota el silenci molsós.

C’e la nebbia che ci cancella.

El traç fereix el blanc —
              diu la forma del silenci.

Arrels apregonades en l’inconscient,
arbre secret de paraules.

Deseixir-se del tot de tot:
allotjar el buit —
                                      la fortalesa d’allò feble.

L’hivern ha inundat de silenci el camp
              blanc de molts blancs.
De sobte, neu esventada arreu:
              el torb arrapant-se al cor.

Un silenci espès, ple, dens.

Una retxa de sol il·luminava
de biaix
              l’abisme.

I era just             aquella
                                                  eternitat
que no t’ha de sobreviure
                                                  ni un sol instant.

Una garsa
                                                              —o n’eren dues?—
alça el seu bec dur
                                                  enlaire
i exhala una nota aguda
que esqueixa el silenci
del migdia
                                      i s’expandeix
enllà de l’estesa blanca
dels camps gebrats.

Ningú no la sent,
aquesta nota                         llevat tu.

Admira aquest gest
foraviat, humil.

Gaudeix de la caducitat
del goig de l’instant
                 en tu.

Entre congestes
el bosc s’enfila serra amunt
per carenejar
                                      límits.

              Alena, el bosc.

I aquest alenar
esdevé una de les grans formes
              del silenci.

                          I del dolor.