JOSÉ PEDRO CROFT
SIN TÍTULO, 2017

EL CAMÍ DE LA NOVA POESIA EN LLENGUA CATALANA

Siste, viator, et lege
(“Atura’t, viatger, i llegeix”)
_{D' UNA TOMBA ROMANA}

Obra del sol instant, aquest fugaç
quiliedre diamantí: la llum
sobre el teu cap curt de cabell? No. Lent
a construir-se i exigent, amb dura
finalitat.
_{GABRIEL FERRATER}

El sol cau a plom damunt els caps que brillen. Al voltant de la taula hi seuen deu poetes nascuts entre 1980 i 1993. Els seus noms són Mireia Calafell, Ramon Boixeda, Maria Cabrera, Àngels Gregori, Glòria Coll, Marc Rovira, Jaume Coll, Maria Sevilla, Chantal Poch i Xesc Alemany. Som en un bar imaginari i cadascú demana una cosa diferent. No tenen els mateixos gustos, tot i que durant la conversa puguin sorgir coincidències rellevants. Alguns ja es coneixien entre ells; d’altres, és el primer cop que es veuen. Han estat convocats en aquesta trobada per llegir-nos tres poemes de la seva obra. Si són aquí és perquè tots ells tenen un talent innat: el talent d’aturar-nos. De la mateixa manera que les tombes dels antics romans s’adreçaven els viatgers al llarg de la Via Augusta amb un ferm «Atura’t, caminant, i llegeix això d’aquí!», també els seus llibres podrien ser làpides al costat d’una via romana. Gràcies a ells, la poesia jove en llengua catalana no és una estesa de cadàvers a banda i banda d’una carretera, sinó un conjunt de versos memorables. Com en el poema By natural piety de Gabriel Ferrater —un poeta que podria posar d’acord els deu que formen aquesta antologia— ara els corona un quiliedrie diamantí: la llum que arriba on han arribat els seus cossos. És hora d’aprofundir, de capbussar-nos en ells. Paguem el compte i comencem a fer camí. Deu poetes van a peu sota el sol. Però abans d’aixecar-nos, una última consideració. Qui llegeixi aquests poemes hi trobarà semblances, referències i fins i tot cites explícites d’un autor a un altre. Deia Wordsworth que volia que els seus dies s’enllacessin l’un amb l’altre “per pietat natural”: d’aquí el títol de Ferrater, que explica en el poema com s’han enllaçat els dies de la dona protagonista fins a culminar en aquest reflex de sol, com un diamant. En aquests poetes hi ha el mateix treball dur i polit del processos geològics. Però també hi ha una pietat natural que els enllaça. Tal vegada formen un sol cos, polièdric però unitari. En la mesura del possible, intentaré posar de relleu aquesta influència entre ells.      
      El nostre camí comença per Mireia Calafell (Barcelona, 1980). No ens trobem en una via romana, tot i que els seus versos són clars i la seva poesia, en molts sentits, és concisa i rodona com els antics epigrames. Calafell no passeja entre morts, sinó per les Rambles de Barcelona (vegeu el tercer poema d’aquesta antologia). Fins ara, ha publicat quatre llibres de poemes: Poètiques del cos (2006, Premi Amadeu Oller), Costures (2010), Tantes mudes (2014, Premi Benvingut Oliver, Premi Lletra d’Or) i Nosaltres, qui (2020). Tantes mudes és un llibre que marca una època. Alguns dels seus poemes han estat agafats com a bandera del feminisme, i en efecte aquesta és una de les constants de la seva poesia. En això, el seu camí passa molt a prop de Maria Mercè Marçal, no només per temes i per pensament. Com la poeta d’Ivars d’Urgell, Calafell empra amb ofici les estructures mètriques. Hi trobem molts decasíl·labs, algun alexandrí: en tot cas, Calafell sempre supera la forma crustàcia dels poemes i emmotlla la sintaxi en un vers naturalíssim i a la vegada perfectament obedient a la seva voluntat. Conscient de quina és la primera i l’última arma de què disposa, en els seus llibres hi ha moltes reflexions al voltant del llenguatge, i encara algunes sobre la pròpia escriptura. Però també hi ha animals, plantes, viatges i una certa nostàlgia. Té una veu més cavafiana que Marçal; gairebé, diríem, propera a Gil de Biedma. Si es passa de la ratlla, se sap guanyar el lector confessant allò que pocs poetes s’atreveixen a fer, com és el cas del poema Literatura, que copiem sencer: «No t’ha besat i ha marxat amb pressa, / i ha arribat a casa, i ha encès l’ordinador, / i ha escrit no t’he besat, no t’he besat la boca / i ara què en faig jo d’aquest voler-te als llavis. // En fa literatura, només literatura.» Com qui posa dos miralls l’un davant de l’altre, Calafell sempre sembla dir-nos que ha triat un dels dos miralls per reflectir-hi la seva poesia: però si el mirall triat és el de la “vida”, automàticament li respon el seu contramirall, el “llenguatge” que travessa els seus poemes de dalt a baix.
      En la poesia de Ramon Boixeda (Sant Julià de Vilatorta, 1981) passa una mica el contrari: el mirall predominant és el de la “literatura” esforçant-se per travessar el vidre que el separa de la realitat. El poeta viu fins a tal punt en les paraules llegides i escrites que els autors arriben a convertir-se, en les seves mans, en elements quotidians, en paraules comunes. Potser és per això, més que per raons estètiques, que apareixen en minúscula. Boixeda va gua- nyar el Premi López-Picó l’any 2013 amb La pell fina (2013) i dos anys després publicava El sedàs (2015), però els poemes recollits aquí comencen a partir del fulgurant Les beceroles successives (2020), guanyador del Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia. Com el poeta vates, el poeta-sacerdot, l’autor va a la recerca constant de l’epifania. És una càmera disposada a capturar la llum. Per això surt i passeja, però en tornar a la cambra fosca, les imatges revelades confirmen la presència d’uns fantasmes a la fotografia: són els poetes, encara. Si l’autor apunta el seu ob- jectiu cap als grans temes, com la veritat, fàcilment hi trobem ressons de Sòfocles o de la poesia anglesa romàntica. I hi ha, també, molt de psicoanàlisi, o almenys el psicoanàlisi que hi pot llegir un principiant com jo. Boixeda prova “d’embussar el món amb el seu coit”, i en aquest sentit la rima amb Freud és una de les més «pròpies» que s’hagin escrit mai. El poeta busca la transferència dels seus lectors amb l’ajuda d’una llengua viva, farcida de jocs de paraules, i hi trobarà més la ironia que la sentència. Aquesta és l’altra cara del romanticisme boixedià, que intenta no caure mai en el kariotakisme, és a dir el moviment que va néixer a Grècia després de la mort de Kostas Kariotakis, i que només va copiar els defectes de la figura del poeta grec suïcida i maleït, sense copsar-ne les virtuts. Si aquesta virtut és la ironia, podem dir que Boixeda segueix aquest camí i li posa a flanc una altra figura, Kafka, que ens confirma l’absurditat, potser, del fet mateix de ser poeta, d’intentar-ho un cop i un altre. Les beceroles successives. En el seu constant aprenentatge, Boixeda excel·leix en les formes tancades, en la closca d’escarbat, dintre les parets dures del sonet. És en aquestes estructures on s’intueix allò de més salvatge que l’autor ens vol expressar. Com a resum de la seva poesia, una sola imatge: la pròpia tomba erigida sobre el mort com un punt de llibre, amb aquesta inscripció gravada: «Aquí va deixar de llegir».
      Maria Cabrera (Girona, 1983) també escriu els noms propis en minúscula. Aquesta filòloga especialitzada en el català de l’Alguer ha publicat fins ara tres llibres de poesia: Jonàs (2004, Premi Amadeu Oller), La matinada clara (2010) i La ciutat cansada (2017, Premi Carles Riba). La poeta confessa els seus referents no només en les cites, sinó també en les endreces dels llibres, on agraeix a poetes i amics (o les dues coses alhora) tot allò que n’ha manllevat: des d’imatges poderoses fins a referències més amagades o el lèxic emprat, de vegades sorprenent. Cosa lògica, des del moment en què l’autora, lingüista de pedra picada, esmenta (com ha de ser) la Gramàtica del Català Contemporani o el Diccionari Català-Valencià-Balear entre els seus clàssics de capçalera. Però res no s’escapa a la vasta cultura de la poeta, des d’Homer i Virgili, reprès en unes noves Bucòliques, fins als medievals i March, i d’ell fins als nostres contemporanis (Carner, Ferrater etc). Ací i allà, el lector hi troba perles amagades amb un gran po- der d’evocació. Això, dit així, pot crear la sensació que la seva poesia és, tal vegada, una mena de paràsit dels seus models, o un homenatge subsidiari. No és així en absolut. La poeta té una manera de dir pròpia, personalíssima, i aconsegueix infondre la seva veu a una colla de formes mètriques i estròfiques molt diferents entre elles, de la cançó al poema en prosa, sense que el conjunt se’n ressenteixi mai. Ben al contrari, Cabrera sembla tenir ben present allò que deia, un altre cop, Ferrater: tot poema ha de ser, més que cap altra cosa, divertit. Tot i que la seva poesia sigui ben seriosa, una de les més serioses que s’han escrit en els últims anys, el lector la llegeix entusiasmat, potser perquè la poeta s’encarrega de sacsejar-lo constantment amb els dos braços, com dient-li: «Desperta!» En aquest insomni a què ens condemna Maria Cabrera, la tristesa discreta es manifesta per tot arreu, ara en els balcons de la ciutat cansada, adés en la simplicitat d’un parell sabatilles.
      Després de la tempesta, sempre arriba la calma. No obstant, és una calma aparent: dintre el to pausat i la veu tranquil·la de la valenciana Àngels Gregori (Oliva, 1985) també s’hi lliura una batalla aferrissada. Els enemics són els de sempre: el temps i els propis records, i sobretot, la manera com plasmar-los en l’abisme del paper en blanc. Gregori busca la complicitat del lector amb construccions rodones, que ens parlen gairebé sempre en primera per- sona. Els soldats que envia al camp de batalla són els elements quotidians, de cada dia: amb ells és capaç de crear imatges molt plàstiques i arribar a una reflexió profunda sobre temes com l’amor i la pèrdua. Fins ara ha publicat Bambolines (2003, Premi Amadeu Oller), Llibre de les brandàlies (2007, Premi Ausiàs March de Gandia), New York, Nabokov & bicicletes (2010, Premi Alfons el Magnànim), Quan érem divendres (2013, Premi de Poesia Jocs Florals) i Quan els grans arbres cauen (2018, Premi Vicent Andrés Estellés de Burjassot). Hi ha en la seva poesia un constant tornar enrere, als llocs on hem estat, als cossos que hem estimat. L’autora empra una veu sempre propera i franca, espontània. Això es pot veure clarament en els poemes triats. La nostra “poeta a Nova York” (ciutat que apareix sovint en el paisatge emocional de l’autora) tiba un fil entre dos gratacels i es posa a caminar. El seu prin- cipal mèrit es troba en aconseguir afirmacions categòriques sense que això li faci perdre l’equilibri. On molts poetes cauen, Gregori aconsegueix versos tan carregats de veritat i d’emoció com aquests del poema Port d’Amsterdam, recollit a l’antologia: «Hi ha tres tipus d’amors: / els que et tornen a una ciutat, / els que et fan rellegir un llibre / i els que et recorden un altre amor.»
      També Glòria Coll (Riudoms, 1988) ha passat llargues temporades als Països Baixos, concretament a Utrecht. Aquesta violoncel·lista tarragonina ha publicat fins ara Oda als objectes (2013, Premi Amadeu Oller), Territori in- habitable (2015, Premi Miquel Martí i Pol) i Retorn (2017). El seu primer llibre, esclatant, agafa el leitmotiv dels objectes —tot i que els objectes van des d’una cafetera fins a una allau de neu— per bastir un llibre d’una enorme densitat conceptual, sincer i poderós, que destaca per dues raons: el seu vigor en l’ús de la mètrica i la precisió en l’ús de la metàfora. La imatge d’una síndria “suant” llavors és prou i suficient per col·locar la primera entrega d’aquesta poeta al costat dels seus predecessors, que ha llegit i cita als seus poemes, com Mireia Calafell. D’un exotisme més obscur és el seu segon llibre, Territori inhabitable, on l’experiència de l’exili forneix a la poeta de Riudoms un univers gris, on els fanals “perseveren” a il·luminar el carrer fins i tot sota les nits blanques del nord d’Europa. La poeta defineix amb tanta precisió emocions com el dolor o la por, per exemple, que fins a cert punt s’entén el trencament que proposa en el seu últim llibre. Retorn és una tornada al seu país, també a la seva llengua (i aquí el ginoll recor- da clarament l’amor pel lèxic que ja hem vist, per exemple, en Maria Cabrera) però, sobre tot, és una tornada a la poesia pura, arrauxada, volgudament imprecisa. No va ser la sordesa, sinó la seva imparable voluntat de progressar, allò que ha fet que Beethoven sigui tan important per a la música. Quan Coll tenia l’instrument per la mà, decideix fer-lo miques. Tal vegada perquè, tornant a Oda als objectes, se li ha revelat el sentit exacte d’un poema seu, Mots: «La por. La identitat. El contagi. / Fer-se gran no és descobrir nous mots: / és omplir els vells d’un sentit precís.»
      Marc Rovira (Barcelona, 1989) ha publicat fins ara Passejant a l’ampit d’una parpella maula (2009, Premi Amadeu Oller), Els ocells de la llum (2014, Premi Les Talúries) i el brillant, alhora que tenebrós, Cap vespre (2019, Premi Miquel de Palol). La poesia de Rovira es vertebra al voltant d’una sola queixa, però amb múltiples cares. Com el dau de Mallarmé que “mai abolirà l’atzar”, l’autor és ben conscient que tampoc podrà resoldre dues grans dificultats: la d’entendre com funciona el món i la de mirar, després, de formular-ho en el poema. Tant hi fa que recorri a les seves lectures —per exemple el mateix Mallarmé, que ha traduït al català, però també Rilke, Góngora, Carner, Valente o Gimferrer— com que es recolzi en la pròpia experiència; tant hi fa la carn com els llibres. Sempre, com deia Carner, “la lletra mor abans no té sentit”. El poeta intenta deixar suspès el núvol d’un pensament, però aquest núvol està destinat a convertir-se en aigua per tornar a “bategar” contra els esculls. El cicle de comprendre el món, i el poema, torna a començar de nou. Tot és bestial en el segon llibre de Rovira, tot és anterior al llenguatge. Hi veiem les boques dels animals exposats en una parada del mercat, un insecte atrapat en la resina de l’arbre, peixos que són “màrtirs de la seva cua”. Cap vespre va un pas més enllà i posa el monstre de l’inconscient davant el mirall. Només en alguns casos (vegeu el segon poema d’aquesta tria) el poeta sembla arribar a un estat de pau provisòria. Al capdavall, es tracta d’anar fent, d’anar tirant, sense preocupar-se gaire de la veritat: continuem caient cap al buit, però això no durarà sempre. Mentrestant, l’únic que podem fer és escriure i així obrir alguna finestra “entre les quatre parets del sentit”.
      A la poesia de Jaume Coll (Muntanyola, 1989) també hi apareixen animals, però no es tracta de bèsties que s’esmunyen, d’animals salvatges, sinó dels nostres companys domesticats. El poeta sembla compartir els seus pen- saments amb unes vaques que apareixen al seu primer llibre (Quanta aigua clara als ulls de la veïna, 2014) i fins i tot ajuntar-hi el propi destí; també és bell l’exercici de compassió a què el mouen uns pollastres en la seva segona entrega poètica, mereixedora del Premi Ausiàs March (Un arbre molt alt, 2018). El poeta manté un diàleg tan viu amb les bèsties, i amb la natura en general, com aquell viatger de Robert Frost que veia aturar-se el seu cavall davant els camps nevats. L’anècdota del poema de Frost es pot resumir així: un cavall s’atura sense motiu enmig d’un paisatge solitari de muntanya; això desperta en l’home un sentiment momentani de fascinació, de pura bellesa; un vers després, l’home renuncia a seguir contemplant la neu perquè té encara moltes coses a fer, obligacions per complir; finalment, home i cavall s’allunyen del lloc de l’epifania, i només n’ha quedat el poema com a testimoni. Una cosa semblant es percep en la poesia de Jaume Coll, en qui també han exercit una gran influència poetes com Joan Ferraté o Maria Mercè Marçal (el lector trobarà una llista exhaustiva de les lectures de Coll al pròleg del seu primer llibre, un conjunt de quartetes prodigioses on el poeta s’autoretrata amb la mateixa veu franca que domina en els seus poemes). Bon lector de poesia (és editor, juntament amb Marc Rovira i altres, de la revista de crítica literària La Lectora), domina prou la mètrica com per oferir al lector un ventall de tota mena d’estrofes i tipus de versos (heptasíl·labs, octosíl·labs, decasíl·labs, alexandrins, dodecasíl·labs trimembres...) i com per alliberar-se’n quan ho necessita. Mai el lector li nota les formes, ni tan sols quan empra les tornades típiques de la poesia popular; tot llisca en una aparent senzillesa que fa de Coll un poeta alhora refinat i espontani. Si no hi manqués l’element religiós, ens trobaríem davant un nou Verdaguer, no tant per la mística com per l’erotisme que desperta la música dels seus versos.
      Hi ha moltes maneres d’exercir la violència. Maria Sevilla (Badalona, 1990) no ha deixat de fer-ho des que va publicar el seu primer llibre, Dents de polpa (2015, Premi Bernat Vidal i Tomàs), i dos anys després s’armava fins a les dents, un altre cop, amb el seu Kalàixnikov (2017, Premi Miquel Àngel Riera). Sevilla invoca Leopoldo Maria Panero, Lois Pereiro, Alda Merini. El llenguatge és el que ens porta als límits de la bogeria, i és en la llengua de Maria Sevilla, més que no pas en el món i l’univers que convoca (de Detroit a Berlín, passant per la nit de Barcelona) on hi trobem aquesta violència. La poeta ens posa a l’abisme a cada final de vers. No és només la brusquedat dels encavalcaments; és també el domini que té del ritme allò que accelera la maquinària dels seus versos, que fan córrer el lector fins al buit, com agafant impuls, i el llencen contra unes imatges sovint lligades les unes amb les altres per un pensament associatiu vertiginós. No en va Maria Sevilla convoca altres veus que ja coneixem: Maria Cabrera i, com ella, Joan Josep Camacho; com gairebé tots els seus companys de generació, Maria Mercè Marçal és el punt de partida d’aquesta poeta que aposta més pel ritme accentual que per la mètrica estrictament sil·làbica. La seva tendència a l’anapest, però sobretot al ritme peònic ( ̆ ̆ ̆ ̄ ), confereix als seus versos una gran musicalitat i és un element imprescindible, si no nuclear, de la seva poètica obsessiva, que no dubta a experimentar fins i tot amb el llenguatge html. Una violació que no estalvia sang i fetge, però que s’executa amb la precisió d’un cirurgià del lèxic i l’al·literació.
      Chantal Poch (Mataró, 1993) és una veu radicalment nova en la poesia catalana recent, o almenys això és el que pensarà qui agafi el seu primer llibre de poesia, L’ala fosca (2020, Premi Salvador Iborra). A través de poemes sovint breus, de versos curts que giren al voltant de l’octosíl·lab, la poeta ens descobreix un món nou, com si hagués excavat en una determinada tradició poètica (la mística de Verdaguer, la lucidesa ferrateriana) i n’extragués objectes fins ara desconeguts. La seva és la tasca de l’arqueòleg que furga en si mateix, del geòleg que poleix la pedra fins a fer de cada peça una petita joia lluminosa. En aquests poemes hi abunden la sinestèsia, l’oxímoron. La poeta no es limita a mirar-se al mirall (com en els versos de Resposta, primer de l’autora en aquesta antologia) sinó que el trenca en mil bocins. En surten unes composicions de vegades enigmàtiques, una mica fosques, certament, però que només esperen la mà del lector per ajuntar-ne els trossos. La seva poesia convida el lector a donar-hi el darrer sentit, i ho fa enmig d’un univers que sospitem que no neix únicament de fonts literàries, sinó també del món audiovisual, a què l’autora es dedica. Aquí i allà, ens sorprenen les imatges per la seva exactesa malgrat, o justament gràcies, a la defor- mació del reflex. Així en el poema Erosió, darrer de la tria, que fascina per la concentració de sentits i la plasticitat, un minúscul inventari sobre l’erosió construït només amb la força de quatre heptasíl·labs blancs, igualment polits.
      L’última parada del viatge és la poesia de Xesc Alemany, autor de Pòtol (2019), llibre que es pot trobar de franc i integrament al web de la seva editorial, Edicions del Despropòsit (https://www.edicionsdeldesproposit.cat/p/potol/), i que va guanyar el segon premi en el Certamen Salvador Iborra l’any 2018. Per més dades biogràfiques, aquest antropòleg mallorquí instal·lat a Bilbao emplaça els lectors interessats a llegir Ferdydurke de Witold Gombrowicz. Xesc Alemany és un poeta manifestament revolucionari. Això ja es percebia fortament a Pòtol però agafa una volada més alta a Blues(fèmia). Teatre del terror, el segon llibre d’Alemany, encara inèdit, que l’autor ha tingut l’amabilitat de cedir per a aquesta antologia. L’estètica i el rerefons vanguardista del poeta fan pensar inevitablement en el mateix Gombrowicz, però també en Joan Salvat-Papasseit, Blai Bonet o Bartomeu Rosselló-Pòrcel. I, certament, en la poesia d’Alemany hi ha molt de foc, però no pas cap imitació: tot hi és genuí malgrat el pes dels referents (la generació beat també hi ressona amb força, sobretot a Pòtol) i malgrat la forma antipoètica de les composicions. El retrat de la pròpia habitació que fa al poema úrbic pot ser un bon resum de l’univers d’Alemany, una riuada de versos vertiginosa, amb multitud de veus i un fort component polític, que demostra que es pot seguir el camí de la revolució i la denúncia amb els elements que sovint s’hi troben més a faltar: el coneixement de la tradició prèvia, la ironia i la fugida total de l’autocomplaença. Més que Rosselló-Pòrcel, l’autor de Blues(fèmia) sembla recordar aquell jove poeta eslovè, Srečko Kosovel, que en català vam conèixer de la mà de Josep Palau i Fabre, i que va parlar amb aquests termes sobre la seva pròpia mort: «El foc cremarà en el meu pit / però no sabrà fer-me cendra. / Intacte, tendiré al descans, / però no podré adormir-me».