Quan vaig arribar a la casa el ca s’havia mort feia només dues setmanes i el Jacques encara no ho havia superat. Ell sempre l’havia conegut. Hi era des de tres anys abans que ell nasqués i per tant allò normal era que sempre hi fos. I a més a més hi havia la dificultat afegida d’haver de parlar de la mort amb un nin de set anys. Per molt superdotat que fos. Per això tant la mare com el pare varen desistir d’insistir-hi gaire. El ca era mort i prou que ho sentien, però no per allò havien de fer-ne un drama. Però en Jacques es despertava moltes nits amarat de suor i cridant el ca i plorant. Llavors era el seu germà qui s’aixecava per calmar-lo. Potser perquè també sentia tant com ell la pèrdua, però com que en Jean tenia quinze anys feia un esforç important per controlar els seus sentiments. La mare també s’aixecava. El pare no, el pare tenia tanta feina amb les seves operacions de cor que quan arriba- va a casa queia estès sobre el llit com si hagués mort, com un dels homes a qui no hagués pogut implantar un cor nou i ja no s’aixecava fins al dia següent o fins que el despertava el timbre del telèfon. El cap de setmana sí que estava pels seus, però entre setmana es pot dir que gairebé només vivia pels seus malalts. Això no volia dir que fos un mal pare, sinó que era un pare cansat.

El dissabte que vaig arribar a la casa el pare m’havia vengut a cercar a l’aeroport. Era el Charles de Gaulle i no vaig poder deixar de pensar que els francesos haurien pogut trobar un nom millor per batejar un aeroport, però és clar, tots els grans homes volen batejar alguna cosa i posats a fer, millor un aeroport per a l’home que féu dels vols històrics part de la seva història. Jo sabia prou francès, però no tant com per anar a la part del darrere del vehicle i entendre la conversa entre el Jean i el seu pare. Estava prou entretingut contemplant els quatre carrils de l’autopista, que eren el doble de les de Mallorca, que llavors només en tenia una. També era el primer cop que veia un Audi que es podia posar a 220 quilòmetres per hora sense tremolar i mentre m’ensenyaven des de lluny la Torre Eiffel il·luminada em confessaren que en aquella família tenien un gust extrem per la velocitat. Amb un cotxe com aquell jo també adoraria córrer.

En Jacques em va rebre molt bé i va ser la persona que em va ensenyar més francès. Jo era la novetat i per tant m’ho volia mostrar tot: els seus jocs d’ordinador, la seva habitació amb una bola del món fosforescent, les fotos de jugadors de futbol del Girondins de Bordeus i els llibres i les reproduccions de Van Gogh. Com que els nens de set anys no entenen que tu no parlis la seva llengua, en Jacques m’ho explicava tot i a tota velocitat, i aquella nit vaig adonar-me que sabia francès, però no prou per entendre un nen de set anys que aquella nit, per primera vegada, va deixar de somiar amb el seu ca mort feia dues setmanes.

La família vivia a Cergy, en una zona residencial molt propera a un bosc i a un parc. Era la darrera setmana de novembre i el petit estany de la placeta que donava pas a la mitja dotzena llarga de xalets unifamiliars es congelava cada nit. En Jean i jo anàvem a escola –jo hi estava fent un intercanvi- a un institut privat amb un bosc de deu hectàrees on hi havia poques al·lotes perquè fins a feia cinc anys havia estat una escola només per a al·lots. Eren poques però n’hi havia alguna molt guapa, com la Marianne, que es va entestar en explicar-me les aventures de Julien Sorel passejant per aquella roureda de tardor amb els colls ben tapats per les bufandes que després ens llevàvem per deixar més lliures els nostres llavis. La Marianne adorava Stendhal i tenia una passió innata per la literatura i per la música de REM. Durant aquelles dues setmanes llargues i durant una vintena de cartes Losing my religion fou la nostra cançó i aquell llibre em va cridar tant la curiositat que en tornar a casa va ser el primer que vaig buscar per llegir.

El segon cap de setmana –jo havia arribat un dissabte i per tant ja havia passat una setmana sencera en aquella casa i en aquella escola- va ser el primer dia que el Jacques i jo anàrem a Auvers Sur Oise. Ens hi va deixar la mare, que anava uns quilòmetres més enllà a un curs sobre el formatge com a element fonamental de la recuperació dels pacients afectats per transplantament de ronyó que s’havien inventant uns terapeutes naturistes que el desenvolupaven amb un èxit notable. Així ens estalviàvem un viatge en un autobús que tenia les seves limitacions horàries però que es passejava per les carreteres locals franceses i no per l’autopista, tal i com hi anàrem amb la mare. De totes maneres, era millor aprofitar el temps a Auvers.

El guardià del museu dedicat a Van Gogh que volí- em visitar era el pare de la Marianne. Els seus pares vivien separats i ella vivia amb la mare, però adorava el pare, que de jove havia estat un dels pintors salvatges que no havia tengut sort amb les seves exposicions i que només per això ja s’havia mostrat com un excel·lent guardià per a una casa museu dedicada a un geni que només havia venut quadres al seu germà, el més famós destinatari de cartes del món de l’art. Així doncs, va ser aquell home qui ens va obrir la porta, però llavors jo encara no sabia res de la seva vida ni dels quadres que pintava, una vida que no vaig entendre fins el dilluns, quan em vaig retrobar amb ella a classe i li vaig explicar la visita del cap de setmana mentre ella continuava llo- ant-me les habilitats literàries del seu estimat Stendhal entre les fulles caigudes dels arbres on els esquirols es miraven la invasió humana estudiantil de la secundària.

Em va sorprendre la familiaritat amb què aquell home va rebre en Jacques. Semblava com si els dos es coneguessin des de feia molt de temps. I en certa manera així era. En Jacques havia descobert la seva fi- xació pel Van Gogh quan tenia quatre anys i per aquell petit museu d’Auvers quan en tenia cinc. Des de llavors s’havia convertit en el seu lloc preferit i el guarda del museu era qui tenia la clau que el permetia entrar a la seva font màxima de plaer: l’observació directe d’algun dels quadres del pintor.

-No es pot queixar, jove, ve amb el millor guia possible, -em va dir el pare de la Marianne quan el Jacques em va presentar com el nou hoste que s’estava a casa.

-No en tenc cap mena de dubte –li vaig dir i vaig entrar a veure els quadres de l’home que batia rècords a les subhastes. En sortir, Van Gogh ja s’havia convertit en el meu pintor preferit i no tenia cap mena de dubte de la genialitat del Jacques, que ho sabia tot del pintor.

Quan el dimecres vaig anar a Paris i vaig veure a la vora d’un dels bouquinistes del Sena el cartell que anunciava l’exposició de Van Gogh al Museu d’Orsay vaig saber que el millor regal per al Jacques seria de- manar als seus pares permís per portar-l’hi. Hi anàrem el diumenge i vaig aconseguir que la Marianne ens hi acompanyàs. Faltaven només cinc dies perquè marxés a casa i llavors ja aprofitàvem al màxim el temps que teníem. Semblàvem una família feliç i en Jacques exercia del fill que algun dia, en la nostra innocència de quinze anys, ens agradaria tenir. Ho comentàrem mentre ens besàvem davant de la cua de la gent que embogia da- vant de Els girasols, però que ignorava obres mestres com Nit estrellada o L’església d’Auvers sur Oise, el quadre que provocà un plor silenciós del Jacques que es va perllongar una llarga estona i que només va gene- rar una frase quan li demanàvem què passava: “és de tanta bellesa”, ens va dir, i la Marianne i jo simplement restàrem en silenci.

Tornàrem a casa amb l’RER amb fosca negra i quan el museu ja havia tancat les portes. Com a vells cava- llers acompanyàrem la Marianne a casa seva, un parell de carrers més enllà de l’estació. Després caminàrem fins a casa en silenci, que ell trencà just abans d’entrar.

-Què faràs amb Marianne quan tornis a casa?

No ho sabia i no volia pensar en aquella part dolo- rosa, però tampoc no el volia enganyar.

-No ho sé, però serà trist. Per què ho vols saber?

-Perquè també serà molt trist quan tu marxis i quan s’em- portin el quadre de nou de cap a Holanda. Tardaré molts anys en poder viatjar a Holanda per tornar-lo a veure.

En Jacques havia tornat a posar el dit a la nafra i jo sabia que tornarien a passar molts anys abans de viatjar a Paris, i que la Marianne també tendria les ma- teixes dificultats per poder venir fins a la meva illa, així que allò seria un adéu encara que ho allargaríem amb cançons i cartes i promeses, plors i petons.

Però hi havia alguna cosa més que les preguntes, tot i que el nen no m’ho va confessar fins a l’endemà.

-La pregunta d’ahir no era certa. Si ella es queda molt trista creus que li agradarà que jo la consoli?

-Crec que n’estarà encantada.

Efectivament, mantinguérem la relació durant una vintena de cartes, fins que ella va començar a sortir amb un noi de Normandia a qui va conèixer aquell estiu en unes vacances a platges gelades en les quals no li importava banyar-se fins i tot en els dies més freds de setembre, quan la platja estava pràcticament abandona- da i anunciava ja nous arbres desfullats i nous passeigs entre fulles i esquirols amb altres cançons.

Varen haver de passar quinze anys fins que vaig sa- ber-ne alguna altra cosa. Vaig rebre una carta a casa amb el catàleg d’una exposició. Sols que aquella ja era només la casa del meu pare, jo ja m’havia independit- zat i vivia en un altre lloc on els meus llibres s’havien ensenyorit fins i tot del sofà. Era el catàleg i una carta que em conduïren de nou a la visita d’un museu a Au- vers sur Oise.

Vaig reconèixer immediatament les dues lletres de la carta. Al catàleg hi havia una dedicatòria del Jacques, que era qui signava el text de la introducció. No conei- xia l’artista, però tots els quadres eren visions de l’es- glésia d’Auvers sur Oise des de múltiples perspectives. No m’estranyava que ell, el Jacques, n’hagués fet el text, però em va sorprendre la dedicatòria: a la Marianne. També me’l dedicava a mi per haver-li fet deixar de so- miar amb un ca mort. La carta la signava la Marianne. L’artista era el seu pare.

Vaig decidir agafar l’avió i plantar-me a l’exposició sense avisar-los de la meva arribada. Paris estava can- viada, però Auvers sur Oise es mantenia exactament igual que a la meva retina. Un home em va rebre a l’entrada del museu on es feia l’exposició. Hi vaig reco- nèixer el Jacques reconvertit en comissari d’art.

-Sabia que vindries. Bé, els dos sabíem que vindries.

La Marianne era al centre de la sala, envoltada d’una desena de representacions de l’església d’Auvers fetes pel seu pare. Faltaven deu minuts per a la inaugura- ció. M’hi vaig acostar. Ella es va treure un dels auricu- lars del seu MP3. Per descomptat, sonava Losing my religion. Passejàrem sobre les fulles caigudes al costat de l’església d’Auvers sur Oise mentre el seu pare i el Jacques atenien les visites a l’exposició.