Jordi Puntí – Ronyó

ortegaNarrativa, SO7

Image

JORDI PUNTÍ

RONYÓ

La primera carta va arribar un dimarts al migdia, però en Gori no la va obrir fins gairebé una setmana més tard. No la va obrir perquè no en tenia ganes. La seva vida avançava sense urgències. Per alguna raó absurda que ja havia oblidat, sempre obria el correu el dilluns al vespre. Així, les poquíssimes cartes que rebia anaven a parar al damunt d’una cadira de vímet al costat de la porta, fent pila amb els rebuts del banc, els prospectes de publicitat o la revista del col·legi de pediatres, que cada dos mesos arribava puntualment amb el nom de l’antic llogater de la casa.
     En Gori, doncs, va despatxar el correu el dilluns al vespre, assegut a la taula de la cuina, mentre esperava que bullissin uns espaguetis. Obria les cartes amb un ganivet, els donava un cop d’ull i triava les que havia de guardar i les que no. Quan va agafar el sobre que ha engegat aquesta història, a l’instant hi va reconèixer la lletra del seu germà. No duia remitent, però en tenia prou amb el seu nom i l’adreça. Era una lletra esvelta i ossuda, amb el traç enèrgic. La te majúscula retirava a una tíbia; les ces eren arrodonides i anguloses com el pòmul d’una model russa. Mentre estudiava les lletres, va recordar un article que havia llegit en un suplement dominical. Un grafòleg seriós explicava que al voltant dels dotze anys adoptem la cal·ligrafia que ens acompanyarà tota la vida, i que després la lletra evoluciona amb nosaltres, a mesura que ens fem adults. Només les persones molt segures de si mateixes o molt supersticioses conserven sempre el mateix estil tota la vida, sense variacions perceptibles.
     Amb desgana, com si no s’ho acabés de creure, va obrir el sobre, en va treure un paper doblegat pel mig i va llegir-lo. Era la mateixa lletra impertinent del seu germà. La carta no duia data, ni estava firmada, i només hi havia una frase escrita.
     “Necessitaré un ronyó”.
     En Gori va entendre al moment el que el seu germà li demanava, però no va reaccionar de cap manera, ni bé ni malament. Va tornar a doblegar el full per guardar-lo al sobre. Aleshores va adonar-se que a dins hi havia un altre paper i el va treure. Era un taló al portador per tres mil euros. Ara sí: va ofegar el somriure burleta amb un sospir de llàstima. Tot seguit va estripar el sobre, la carta i el taló i en va llençar els mil bocins a les escombraries. Els espaguetis ja devien estar a punt. Tenia gana. Feia més de trenta anys que no veia el seu germà.

     D’ençà que era adult, en Gori patia atacs de solitud. Eren uns atacs escadussers, benignes, però arribaven sense avisar i el submergien tot el dia en una nostàlgia falsa pel passat, que creixia des de la imaginació i no des del record. ¿On l’hauria portat la vida, si tres dècades enrere no hagués marxat d’aquella manera?, es preguntava febrós. Les respostes sempre eren fantasioses i, com les pel·lícules d’humor adolescent, tenien la virtut de diluir-li el desànim.
     Ara vivia sol. Ja feia quatre anys. ¿O eren cinc? Es descomptava. Havia tingut temporades llargues d’una gran activitat amorosa, quan una nòvia en substituïa una altra i no li deixaven temps per sentir-se abandonat, i després fins i tot havia viscut nou anys, tres mesos i divuit dies amb la mateixa dona. També tenia uns quants amics. Al principi s’hi obligava. “Als pobles has de tenir amics de debò, si no t’hi floreixes”, es deia. Molts vespres baixava al cafè i jugava al dòmino, els diumenges al matí sortien amb la bici a resseguir camins de muntanya, agafava els llibres de la biblioteca del poble que li aconsellaven.
     
A vegades, durant aquells accessos de solitud, quan sentia que la casa li queia a sobre, com si totes les rialles i converses del passat feliç haguessin corcat les bigues de fusta, en Gori també rumiava com seria la seva mort. Es preguntava qui el trobaria, si patiria gaire, on anirien a parar les seves coses, però més aviat eren qüestions retòriques i que l’ajudaven a compadir-se de si mateix. Havia passat moments complicats de salut i els amics no l’havien deixat mai sol. A més, no s’havia emportat res de casa. Trenta anys enrere havia marxat sense dir adéu. Aleshores en tenia divuit, acabats de fer. Era el petit, però amb el seu germà només es portaven catorze mesos. Un any i dos mesos. La gent deia que semblaven bessons. Bessons irlandesos, en diu l’humor popular anglès. Costava d’entendre com era que, tot i haver sortit del mateix ventre i bombejar la mateixa sang, la vida els havia fet tan diferents.
     En Gori se n’havia anat d’un dia per l’altre, revoltat, amb un cop de geni. El temps, tanmateix, l’havia ajudat a comprendre que no havia sigut una decisió impacient i arrauxada, sinó una maduració que venia de lluny, potser des del naixement, el desenllaç d’una situació finalment insuportable.
     L’endemà, ni el seu pare ni el seu germà no l’havien buscat. Ja els devia estar bé que fotés el camp. Ell els havia telefonat al cap d’un mes, des del nord de França, i els havia dit que no pensava tornar, que les seves vides se separaven definitivament. L’acollia el gran món, ara, ¿ho havien entès? Havia assajat el discurs davant del mirall de la pensió, tibat com un bandoler que es prepara per al tiroteig final, però amb el telèfon a la mà la veu li tremolava. Després el desafecte amb què el pare i el germà gran havien rebut la notícia, el seu conformisme, hi havia posat encara més distància. “Ah, d’acord, que et vagi bé”. Si la mare hagués sigut viva... Però la mare havia mort anys enrere, quan ell en tenia catorze, i potser la seva absència sobtada era el primer símptoma evident de tot plegat.

     Al llit, abans d’adormir-se, en Gori va pensar en el seu germà. No li va costar imaginar-se’l en el moment d’escriure aquella carta, tot sol al despatx. Potser tornant de la sessió de diàlisi. El metge especialista de la clínica privada li havia parlat d’opcions, li havia preguntat si tenia algun germà. Se’l va imaginar agafant el paper en un rampell i escrivint la frase sense donar-hi gaire voltes, sense triar les paraules, com si amb el gest n’hi hagués prou per traspassar els anys de silenci i fer-se-li proper. Com si no li donés cap alternativa. Al cap i a la fi era el seu germà, collons. Aquell futur en primera persona —“necessitaré”— sonava tan arrogant que només es podia llegir des de la ironia. Com si el seu germà el mirés als ulls des del paper i li digués: “Hauria de ser més delicat i demanar-t’ho amb educació, però jo sé que tu saps que jo no sóc així, que no puc haver canviat, ni tan sols en un moment de desesperació. Si sóc educat i t’ho demano per favor, em veuràs com un fals que vol fer-te la pilota i em menysprearàs. Així, en canvi, des de la meva superioritat prepotent, em veus tal com sóc, el teu germà de sang, i saps que sóc sincer i no arrogant”.
     Arran de la lletra del seu germà, el fil dels pensaments el va portar a reviure un episodi de quan eren petits. Tenien onze i dotze anys. Jugaven junts, es barallaven poc. Sovint, quan els jocs del carrer ho provocaven, tots dos germans feien pinya contra algun altre nen. En Gori havia sortit una mica més escarransit, més retret. A l’escola, a l’hora del pati, el germà gran havia hagut de defensar-lo més d’una vegada. Els lligava un instint de protecció. Llavors, un mes de juny, els pares van decidir que el gran ja tenia edat per anar de campaments i el van apuntar a un grup d’escoltes. Quinze dies al bosc, en contacte amb la natura, dormint en tendes de campanya, banyant-se a la riera gelada, a la descoberta del bon salvatge que duia a dins. Al seu torn, es deien els pares, en Gori hauria de jugar sol i s’espavilaria més. I si l’experiència era bona, l’any vinent hi anirien tots dos.
     El seu germà es va emocionar quan va rebre la notícia i aviat va imaginar-se com ompliria aquell parèntesi de llibertat. Els pares li van comprar una cantimplora, una brúixola, un sac de dormir, una navalla suïssa. En Gori l’escoltava, remenava aquells objectes, es delia per acompanyar- lo. Al cap de quinze dies, però, el germà va tornar canviat. Més seriós i distant, no semblava que hagués passat dues setmanes en un campament de muntanya, sinó en una illa deserta, tot sol, lluitant amb els elements per sobreviure. Diríeu que l’havien obligat a traspassar algun llindar prohibit, a escorxar un conill amb les dents, a entrar en una cova infestada de ratpenats.
Aquest nou caràcter, a més, contrastava amb les novetats més ingènues d’en Gori. Al llarg de les dues setmanes, per no sentir-se tan sol, s’havia inventat un amic invisible que l’acompanyava a tot arreu. En Gori li havia donat un nom curiós, Amida. No calia ser gaire espavilat que adonar-se que era un anagrama amb les lletres del nom del seu germà. En Gori i l’Amida s’havien fet inseparables. A la piscina, saltaven del trampolí agafats de la mà; llegien el mateix Cavall fort alhora i reien dels mateixos acudits. En Gori també va agafar el costum d’escriure un dietari cada nit, abans d’anar a dormir. Hi explicava el que havia fet durant el dia, sense gaires complicacions, però sempre des del punt de vista de l’Amida. “Vuitè dia sense en D. Avui en Gori i jo ens hem menjat un polo de coca-cola i llimona. Després hem mirat a la tele la carrera dels 5.000 metres del mundial d’atletisme”. Coses així. Les paraules de l’Amida, escrites amb tinta de debò, feien més versemblant aquella existència inventada.
     El germà gran no va trigar a agafar gelos de l’Amida. A mesura que s’esvaïa l’efecte elitista dels dies al campament, i de nou s’imposava la jerarquia del món real —mare, pare, germà gran, germà petit i pesat—, la figura del nen invisible se li va fer més i més insuportable. El primer dia, mentre sopaven, en Gori li havia parlat d’aquell ésser buit i el germà gran havia reaccionat amb condescendència. “Són coses de nens”, es deia per dins, sobtadament adult, i havia buscat la complicitat del seu pare amb una mirada burleta. Al cap d’uns quants dies, però, va comprendre que l’Amida feia nosa entre ells dos. Ara en Gori ja no li seguia el corrent com abans. El seu ascendent havia minvat, el germà havia après a omplir el temps tot sol —bé, tot sol no, en companyia d’aquell imbècil de l’Amida— i ell se sentia traït, menystingut, inútil. Una nit, quan en Gori ja s’havia adormit, el germà gran es va llevar sense fer soroll, va agafar el dietari i es va tancar al lavabo. Després de llegir-ne unes quantes entrades a l’atzar i inflamar-se de ràbia, va agafar un bolígraf i va escriure unes paraules a l’última pàgina. Adoptant per única vegada el paper d’Amida, va escriure això: “Avui m’he cansat d’en Gori. És un nen avorrit i ploramiques. Ja no el vull veure més. Me n’aniré d’aquesta casa abans que es faci clar. Adéu, família imbècil!”.

     L’endemà, el germà gran es va esperar dins el llit fins que en Gori es va despertar. Dormien a la mateixa habitació i enmig de tots dos llits, a terra, hi havia el dietari. En Gori el va veure de seguida, el va agafar, en va allisar les pàgines arrugades i, com si el guiés una intuïció, va córrer a buscar l’últim full escrit. Mentre el llegia, va reconèixer la lletra colèrica del seu germà i d’un bot se li va llançar a sobre. L’hi faria pagar. El germà gran no va trigar a reduir-lo i, agafant-lo amb una mà pel clatell, tal com li havien ensenyat al campament, el va dominar i li va dir:
     —Em sembla que ha quedat molt clar que aquest Amida és un desgraciat. No es mereix la teva amistat, Gori. Ara mateix cremarem aquesta llibreta i desapareixerà per sempre.
     Llavors van sortir tots dos al jardí, encara amb pijama, i amb una mica d’esperit de vi van cremar el dietari a la barbacoa, full per full. En Gori, dòcil com un xaiet, resignat, no podia apartar els ulls de les pàgines desfetes que s’enfilaven uns segons en l’aire i després es desfeien en flocs de cendres, com un vol baix d’ocells de mal averany.
     Al llit, ara, en Gori es va despertar de cop, amb un buf, amb la sensació que l’ala d’un corb li havia fregat la galta. Es va tocar la cara perquè tot d’una li semblava que la tenia emmascarada. Va comprendre que aquella escena del passat se li havia infiltrat en el son. Però no era un somni. Anys enrere les pàgines del seu dietari havien cremat, i tant, i el seu germà gran estrafeia un gest autoritari quan les acostava al foc. En lloc de desvetllar- lo, el record del seu germà que ara necessitaria un ronyó el va engavanyar de nou. Mentre baixava cap a la inconsciència, va tenir temps d’esbossar aquest pensament: ¿per què no recordava cap altre episodi de la seva infantesa amb tanta claredat? Era com si un antòleg hagués triat precisament aquell mal dia per representar els anys que van estar junts.

     La segona carta va arribar una setmana més tard i el sobre duia escrita la paraula urgent. Com que des del primer moment ja sabia què havia de respondre al seu germà gran, en Gori va disfrutar amb crueltat d’aquell nou intent. S’hi llegia la mateixa lletra, esclar. Si l’observava amb atenció, tal vegada el ritme de les paraules era una mica més nerviós, escrit amb una impaciència que ell coneixia bé. Durant uns minuts va jugar amb la idea de llençar la carta sense obrir-la, o de fer-la retornar pel carter. “Adreça desconeguda”, estamparien al sobre. Va sospesar-la i li va semblar que era més gruixuda que la primera. La curiositat el va vèncer i la va obrir d’una revolada. Quina decepció! A dins hi havia un full amb la mateixa frase exacta: “Necessitaré un ronyó”. Tot i ser un home d’èxit a la vida, mai no havia tingut gaire imaginació, el seu germà. Semblava una fotocòpia de l’anterior. Si hagués conservat el primer, ara hauria agafat els dos fulls i els hauria mirat junts al contrallum. L’única diferència, es va adonar, era que aquest cop havia firmat la frase amb la inicial del seu nom: D.
     De dins del sobre en va treure un nou taló al portador. Dotze mil euros. Ah, ja anava pujant. O sigui que el seu germà es pensava que tot era una qüestió de diners... Novament va estar a punt d’estripar-lo, però s’hi va repensar. ¿I si el cobrés? No tenia deutes, però tampoc no li sobraven els diners per llançar-los així com així. El problema era que el seu germà ho sabria. El pertorbava la idea que un dia aparegués reclamant alguna cosa.
     Al llarg d’aquells trenta anys no s’havien tornat a veure en persona, ni volent ni per casualitat. Després de marxar de casa, en Gori s’havia quedat a viure en aquell poble del nord de França durant una temporada. Al principi s’havia llogat en feines senzilles i que no demanessin gaire coneixement de la llengua, com ara fer d’escarràs en un hotel de tercera categoria o treballar en un viver d’herbes i plantes medicinals. L’estiu següent havia baixat més cap al sud, seguint la pista d’un amic que cada any veremava a la vall de Roina, i després, gràcies als consells d’un patró amb qui havia congeniat, s’havia instal·lat en un poble de la Catalunya nord, al peu dels Pirineus. Havia anat aprenent el francès, però ara, a més, podia parlar català amb alguns veïns. A la primeria, sempre que es fixava en la mola de les muntanyes, enfilant-se allà al davant, se l’afigurava com una muralla insalvable que el distanciava del seu pare i el seu germà, del seu país. Amb el temps aquest ressentiment es va anar afeblint i es va convertir en indiferència. La força dels dies normals, la feina de jardiner —que de mica en mica s’havia convertit en una vocació autèntica— i una sèrie de lligams sentimentals van acabar-lo d’arrelar. A desgrat d’alguns amics seus, que ho veien com una pocasoltada, fins i tot va demanar la nacionalitat francesa.

     Quan algú preguntava a en Gori com era que havia acabat en aquell poble, ell es feia l’enigmàtic. “Per una noia”, deia, i era veritat. No li agradava gens parlar-ne. Deixava la resposta en suspens i cadascú que pensés el que volgués. Si el punxaven perquè fos més clar, es posava de mal humor i ho tallava dient que era “una història tràgica”, i això també era veritat. La noia, però, no en tenia cap culpa. Més aviat n’era la víctima principal. La cosa havia anat així. Quan tenia disset anys, en Gori havia començat a sortir amb una noia de l’institut que anava a la seva classe. Es deia Mireia i era complicada. Amb en Gori s’entenien molt bé, es feien companyia, sovint sense que els calguessin gaires paraules, però més enllà del seu redós la Mireia circulava per una muntanya russa d’emocions. Venia d’una família molt catòlica, amb uns pares que la censuraven per tot, i la rebel·lió constant era l’únic estat d’ànim que la feia sentir viva. Més d’un cop, quan es trobava amb en Gori després d’una crisi familiar, esgotada, amb els ulls irritats i les mans que li tremolaven de tanta tensió, la Mireia li deia entre llàgrimes: “Tinc pressa per fer-me gran!”. Llavors ell l’abraçava amb dedicació.
     Mentrestant, el germà d’en Gori havia començat a estudiar a la universitat. Econòmiques. El pare li havia fet saber que, si es treia la carrera amb bona nota, li deixaria el negoci familiar i una bona morterada perquè pogués expandir-lo. El germà gran n’havia tingut prou amb sis mesos de viure a Barcelona, en una residència per a estudiants, per tornar-se un milhomes, un cregut, un corcó. Ara, a més d’estudiar com un animal, jugava amb l’equip de rugbi de la facultat i es barrejava amb uns quants cadells de l’alta burgesia barcelonina. Eren uns cognoms que, pronunciats a taula, el diumenge a l’hora de dinar, feien espurnejar els ulls del pare amb admiració. En Gori, en canvi, escoltava els sopars de duro del seu germà i li venia al cap aquella altra transformació de tres o quatre anys enrere, quan havia tornat de campaments fet un depredador solitari.
     Un dissabte al vespre, per aquella mateixa època, la Mireia va anar a buscar en Gori a casa seva i va coincidir amb el germà gran. En Gori havia sortit a jugar a futbol sala i encara no havia tornat. Quan va arribar, amb mitja hora de retard, va trobar la Mireia i el germà molt arriats. Reien i fumaven mentre bevien una cervesa. Tot d’una, per efecte del decorat, la Mireia semblava una altra persona. En Gori no va saber mai de què havien parlat, perquè ni ell ni ella l’hi van voler dir. Tonteries. Matàvem l’estona. En el fons li feia basarda que haguessin parlat d’ell.
     A partir d’aquell dissabte, el germà gran va començar a interessar-se per la Mireia. Si ella i en Gori sortien al vespre per anar als futbolins, o amb la intenció de fer dit fins al poble del costat, el germà gran se’ls afegia sense preguntar. Com que ja tenia el carnet de conduir, s’oferia per acompanyar-los amb cotxe allà on fos. La primera vegada, en Gori va seure al davant i la Mireia al darrere, però aviat ella ja va demanar que la deixessin fer de copilot i posar música al radiocasset. Llavors en Gori s’arraulia al seient posterior, com si l’engolís la foscor, i es limitava a escoltar les converses d’ells dos al davant, les aventures barcelonines i les insinuacions del seu germà. Tot i que no passaven mai de ser històries banals, es notava que tenia més món, ara que vivia a Barcelona, i la Mireia les absorbia com un gran regal: ara sí, ara la feien sentir més gran. Si anaven al pub, en Gori bevia cervesa, com sempre, però ara ella demanava un gintònic de Bombay, com el germà.
     Durant la setmana, de dilluns a divendres, a la sortida de l’institut, en Gori gaudia d’una pròrroga per recuperar el terreny perdut. La Mireia tornava a fer-li cas, com si l’ambient escolar i els apunts l’hi predisposessin. Sortint de classe, anaven a la botiga de discos i escoltaven alguna cançó amb els auriculars. Reien i cridaven fins que el venedor els renyava. Es perdien al parc, es petonejaven i es tocaven una estona i després ell l’acompanyava a casa. Si algun cop ell li insinuava que fessin un pas més en el sexe —a casa d’ell estarien sols—, ella reaccionava amb excuses. Volia i dolia. Els seus pares la tenien acovardida.
     Una tarda, tot parlant, ella va explicar-li com si res que el seu germà l’havia trucat des de Barcelona. En Gori va esbufegar de ràbia.
     —No passa res —va fer ella per calmar-lo—, si ja ho sé que el teu germà és un xulo piscines.
     —¿Però t’agrada? —va preguntar-li ell.
     —No ho sé. Em caieu bé tots dos... Però em sembla que tu m’agrades més.
     Un altre dia, quan ja havien acabat les classes, la Mireia va explicar a en Gori que el seu germà l’havia telefonat per convidar-los a Barcelona.
     —M’ha proposat que hi baixem tots dos amb tren, dissabte a la tarda, i després ell ens pujarà a la nit amb cotxe. ¿Què et sembla? No tornarem gaire tard, com un dissabte normal. Jo donaré als meus pares alguna excusa, que estudio per a la selectivitat amb les amigues, per exemple...
     La veu li sortia amb un to de súplica inconscient. En Gori va forçar un somriure i li va dir que s’ho pensaria, però ja estava segur que no podria ser. Quin malparit, el seu germà. Sabia perfectament que aquell dissabte havia de jugar un partit de futbol sala decisiu.
     Al final la Mireia va anar tota sola a Barcelona. Quan el germà d’en Gori la va deixar a casa, de matinada i feta un embolic de sentiments, els seus pares l’esperaven desperts i apuntant-la amb tot l’arsenal de retrets. L’escàndol que li van clavar va afegir-se al trasbals que la noia ja duia per dins. Atacada per un plor inconsolable, va deixar-los amb la paraula a la boca i es va tancar a l’habitació. L’endemà, a mig matí, en Gori va despertar el seu germà de mala manera.
     —¿Què, us ho vau passar bé ahir amb la Mireia? —li va preguntar. El to volia ser sarcàstic. El germà va esbossar un somriure maliciós que ja ho deia tot, però després li va fer saber que allò no podia continuar d’aquella manera.
     —Ahir, Gori, quan vaig deixar la Mireia a casa seva, li vaig demanar que triï d’una vegada. O tu o jo. Aquesta tia juga amb nosaltres i jo passo de fer el paperet, ¿m’entens? Si et prefereix a tu, perfecte. Me’n buscaré una altra. Si em tria a mi, tu faràs el mateix.
      Aquella tarda en Gori va telefonar a la Mireia, però no s’hi va posar.
     —No sé què li vau fer ahir —va dir-li el seu pare en veu baixa—, però pots estar segur d’una cosa: no la veureu mai més, desgraciats!
     A entrada de fosc, incapaç de decidir o saber què volia, aprofitant que els seus pares havien sortit a comprar, la Mireia es va tallar les venes dins la banyera.
     Dos dies després, tornant de l’enterrament, en Gori se’n va anar de casa per sempre més.

     En Gori va rebre la tercera carta del seu germà una setmana més tard. El seu nom i l’adreça estaven escrits amb la mateixa lletra, però aquest cop el sobre no duia cap segell. Algú havia deixat personalment la carta a la bústia. En Gori va obrir la porta i va donar un cop d’ull al carrer, però no hi va veure ningú que pogués ser el carter misteriós. Malgrat tot, era inimaginable que el seu germà hagués viatjat fins allà per demanar-li un ronyó. A l’interior del sobre, aquesta vegada el text era una mica diferent: “Ara sí que necessito un ronyó, Gregori. Ara ja és urgent. Ha de ser un de teu. Demana’m el que vulguis”. El taló al portador confirmava el punt de desesperació, perquè no duia cap xifra escrita. Que la posés ell mateix, sisplau.
     Al llarg d’aquells vint anys d’exili familiar, en Gori havia rebut notícies directes del seu germà en dues ocasions. Un dia, feia més d’una dècada, l’havia visitat per sorpresa un periodista de Barcelona. Resulta que el germà d’en Gori havia assolit una posició important en el món dels negocis i, amb només 35 anys, l’havien nomenat director general d’una empresa electrònica innovadora. El diari l’acabava d’escollir com a “empresari revelació de l’any” i el periodista n’estava escrivint un perfil a fons. Al poble de naixement, algú li havia parlat d’en Gori, “el germà distant”, i ara el venia a veure perquè l’interessava buscar les arestes del personatge. En el món dels negocis no hi ha cap triomfador que no hagi deixat enemics pel camí, es deia. En Gori el va rebre amb cordialitat, però va assegurar-li que no tenia res a dir. Tampoc no es va deixar fer fotos. Com que el periodista va insistir-hi, al final va explicar-li que, simplement, ell i el seu germà s’havien distanciat de joves. No li tenia rancúnia ni res. Tampoc un afecte personal. Amb el temps, la relació sanguínia que els unia havia esdevingut un atzar inevitable.
     El periodista se’n va anar desil·lusionat, però al final aquelles quatre declaracions van fer de contrapès crític en un article exageradament laudatori. En Gori l’havia llegit al bar, un dissabte al matí, i n’havia tret dues conclusions: primera, que li agradava el paper d’ovella negra de la família; i segona, que el seu germà havia envellit molt pitjor que ell. Tot i el bronzejat que exhibia a les fotos, els anys de maldecaps i de fer el pinxo li havien passat factura.
     Gràcies al retrat periodístic, molta gent va descobrir que el gran D., l’home del moment, tenia un germà. Va ser el cas de les seves dues filles, que mai no havien sentit a parlar de l’oncle Gori. Una d’elles, precisament, la petita, va protagonitzar la segona ocasió en què en Gori havia tingut notícies del seu germà. Ara feia cinc anys, d’amagat del seu pare, la noia havia aprofitat un viatge de vacances pel Rosselló per anar a conèixer l’oncle escàpol. Un matí d’agost, doncs, en Gori havia obert la porta i s’havia trobat amb una noia que s’assemblava molt a la seva mare. Quina impressió que li havia fet! La neboda es va afanyar a malparlar del seu pare, un dèspota, per buscar llaços d’unió. D’ençà que havia sentit a parlar d’en Gori, ell s’havia convertit en un mite, la imatge de llibertat que convocava quan volia escapar-se del pes de la família. Una vegada, en plena discussió, l’avi l’havia sermonejat perquè ella havia dit: “Un dia me m’escaparé de casa, tal com va fer el tiet!”.
     En Gori va restar importància a les paraules de la neboda, però per dins se’n sentia cofoi. L’esgarrifava que aquell passat perdut se li fes present de nou, a la impensada, però alhora es deia que més valia que fos així, a través del gest rebel d’aquella noia. Quan s’acomiadaven, en Gori li va prometre que es telefonarien de tant en tant, o que com a mínim ell li tornaria les trucades. Després, a l’hora de la veritat, no va fer-ho. Li hauria semblat que es traïa a si mateix.
     El mateix dia que en Gori va rebre la tercera carta, al vespre, algú va trucar a la porta de casa seva. Quan va anar a obrir, va trobar-se al davant de la seva neboda.
     —Hola tiet —va fer—, ¿que puc passar?
     Era ella qui havia portat la carta i era ella qui ara li demanava que ajudés el seu pare. Se sentia com l’únic vincle familiar entre tots dos i, sentint-ho molt, ho havia de provar. El pare estava cada cop pitjor, no era broma, i realment necessitava un ronyó. Sisplau, que no li tingués en compte la seva arrogància. En Gori va escoltar-la sense interrompre-la ni un cop. Se sentia alleujat. Aquest afer ja feia massa temps que durava. Si al principi era divertit, ara s’havia tornat enutjós. Quan la noia va callar, en Gori va oferir-li finalment la resposta que paladejava des del principi.
     —Digue-li al teu pare que em sap greu, però no li puc donar un ronyó perquè només en tinc un —va dir—. A mi també em van operar fa un any. Deu ser genètic.