Amb suavitat, amb una destresa experta, el lladre obre la finestra, només una mica: observa, escolta. Dins la casa tot dorm, però el moviment ha de ser lent, sigil·lós. No veu cap dispositiu d’alarma; la finestra dóna a la sala d’estar, i a mesura que els ulls s’acostumen a la foscor van apareixent dos amplis sofàs, una tauleta amb un llibre, un televisor de pantalla plana immens i l’aparell de devedé on uns números fosforescents indiquen que són les dues de la matinada. El silenci és absolut: se senten només uns roncs arítmics que baixen del primer pis. El lladre passa una cama, després l’al- tra, s’ajup i ajusta el batent. A fora tot segueix tranquil: un silenciós carrer d’urbanització, ple de pins i cases unifamiliars com aquesta. Veu l’escala que puja cap al dormitori, retallada a contrallum contra la finestra de la cuina. Lentament, desa la motxilla al terra, obre la cremallera a poc a poc, molt a poc a poc, sense fer el més mínim soroll. Tampoc en fan els seus peus, calçats només amb uns mitjons, quan recorre lentament, els músculs tensos i l’atenció concentrada com un fil telègraf, tota la planta baixa. Allarga cada passa, posa el peu a terra amb cura, apropant-lo a poc a poc, dipositant-lo amb cura sobre el parquet, com qui posa l’estatueta d’un parell de nuvis al capdamunt d’un pastís de noces, prement lleugerament abans de descarregar tot el pes corporal, aixecant l’altre peu pel taló i repetint l’operació, aturant, escoltant, atent al ritme de la respiració dels dorments mentre l’ull, ja acostumat a la foscor, va registrant què més hi ha a la planta baixa, el rebedor amb un mirall, dos abrics penjats i un ram de clavells, la taula amb un pitxer d’aigua ple, un pòster de Marilyn Monroe. Finalment ho troba, vora la porta que segurament dóna al garatge: l’aparell amb l’alarma, a la paret. Reconeix el model, sospira. Treu unes alicates i talla el cable. Roman a l’aguait uns segons: ja està. Somriu a fosques, decidint que els foten el pèl com volen. Encara falta una cosa, però, i podrà moure’s més lliurement: se’n torna cap a la motxilla, busca un mocador i una ampolleta i va cap a l’escala. Comença a pujar els graons amb una lentitud extrema.
      Passen força minuts abans no arriba a dalt, però sempre és així, aquesta sempre és la part més difícil: no hi ha alarma més difícil que la son. Examina el primer pis, busca el dormitori. No tenen nens. S’atura davant de la porta entreoberta, obre l’ampolleta amb la boca, aturant la respiració, i amara el mocador, la torna a tancar amb un gest àgil, la deixa a terra. Llisca dins el dormitori, movent la porta el mínim possible. Per sort és prim, molt prim. Allà els té a tots dos; ella, rossa, té la mà sobre el pit d’ell, que té les cames obertes sota els llençols com un compàs. El lla- dre s’atura a observar-los, calibrant per quin ha de començar. Finalment se’n va cap a ell, movent-se amb cura, pal- pejant amb el peu per no trobar alguna sorpresa en forma de sabata deixada caure de qualsevol manera, o de panta- lons amb la butxaca plena de moneda menuda. Recolza la mà amb guants a la paret, sobre l’home, li tapa la boca amb el mocador, mentre compta mentalment, fins que la respiració es fa més feixuga. Repeteix l’operació amb la dona, gairebé sense moure’s. Passa un cotxe pel carrer, ell espera, quiet dins la foscor mentre la llum dels fars escombra el tocador, l’armari, la tauleta de nit, deixant un rastre de fosca més fosca rere seu. Ja està. Ara pot anar per feina.
      El lladre surt del dormitori, tanca la porta. Al passadís, després de recollir l’ampolla de cloroform, observa la resta de cambres: un altre dormitori, buit, que mentre no serveix per a cap nen deu anar allotjant convidats, un quarto de mals endreços amb una caixa plena de discos de vinil, un lavabo. Hi entra, corre la cortina de la finestreta, encén la llanterna i ho examina tot amb detall. Després comença a despullar-se, fins i tot els guants. Es posa sota la dutxa, engega l’aigua, es mulla, la tanca, escolta. No-res. S’ensabona tot el cos, el cabell. Nota com el líquid va baixant per les cames, com s’endú la ronya, com les bombolletes de sabó van esclatant, una deflagració que el deixa net. S’esbandeix, deixa caure l’aigua calenta sobre el seu cap, tanca els ulls, obre la boca sentint el gust dolç de l’aigua, l’escup. S’hi entretindria. Però tanca l’aixeta, s’eixuga ràpid, torna a vestir-se, escolta. Silenci: tot va bé. Llavors encén el llum de la cambra, agafa el telèfon de la dutxa i la repassa, fent que coli tot el rastre de sabó, els pèls; frega el telè- fon, les ampolles de gel i xampú amb la tovallola per eliminar les petjades. Va cap a l’espill, obre l’armariet; hi ha una maquineta elèctrica d’afaitar i una gillette. Agafa aquesta última, busca l’escuma d’afaitar, se n’omple el palmell de la mà, l’olora, se n’omple les galtes. Canvia la fulla, comença a rasurar la galta. Es renta la cara, busca el massatge, se’n posa. Ho frega tot, es posa els guants. Després torna a canviar la fulla de la gillette, embolica la que ha fet servir amb paper higiènic, se la guarda a la butxaca. Torna a encendre la llanterna, observa el seu rostre, somriu. Per un moment, sembla gairebé una persona normal.
      Surt del quarto de bany, ajustant la porta amb compte. Escolta: el silenci és absolut, només la brisa que passa entre els pins, a l’altra banda del carrer. Més àgilment que abans, baixa cap a la cuina. Amb la llanterna a la boca, obre el frigorífic, examina el menjar que hi ha: mig enciam, iogurts, llaunes de refresc, de cervesa sense alcohol, quèt- xup, pastanagues, tomates, hamburgueses, pernil de gall dindi, formatge light, aigua mineral, ous, un pot d’olives que sembla antic, pèsols, botifarres. En una lleixeta de la paret, pebre, sal, espècies, curri. Dins un armari pots de cigrons, de mongetes, capses de macarrons, bosses d’arròs. En un altre, cafè, Rooibos, sucre, més sal, oli. En un altre, pata- tes i cebes. Tanca la llanterna, medita per uns instants mentre observa, per la finestra, el fanal del carrer (una imatge, un fanal encès en un carrer buit, pràcticament sense cases, que sempre li ha provocat un sentiment de soledat). Decideix no complicar-se la vida: encén el llum de la cuina, busca un davantal, se’l posa, busca de nou i comença a netejar i pelar dos patates, les trosseja mentre posa oli a escalfar, les va fregint a foc lent mentre bat dos ous i, espe- rant, observa els imants de la nevera, records de Lisboa, de Split, de Sardenya, que sostenen un foli on hi ha impresa una dieta de règim. Curosament, cola l’oli de les patates, el torna a posar dins el setrill. Les barreja amb l’ou batut, ho cou, li dóna la volta. Mira el rellotge del costat de la porta: les tres.
      S’endú la truita cap al menjador, la diposita sobre la tauleta de davant del sofà, s’hi asseu. Encén la televisió, la posa en silenci. Va menjant lentament mentre passa canals fins que en troba un on fan la repetició dels programes de la tarda, en connecta els subtítols per veure de què parlen. Va menjant a poc a poc, s’aixeca a buscar un got d’ai- gua de l’aixeta, torna. Li ha quedat realment bé, la truita; s’arrepapa, deixa anar un rotet silenciós. Dormiria. Però no: agafa el plat i el cobert i torna a la cuina, ho neteja tot. Es treu el davantal, torna al menjador, comença a buscar entre els devedés; n’hi ha de regalats amb algun diari, un grapat de pel·lícules on actua Keanu Reeves (dedueix que són d’ella), una capsa on hi ha escrit a mà “Viatge Lisboa”. Obre aquesta, la posa a l’aparell, comença a mirar la pel·lícula: imatges bàsicament d’ella, baixant d’un tramvia groc, pujant per un carrer costerut, saludant des del capda- munt de l’ascensor de Santa Justa, després a peu pla, ell dirigint-se a la torre de Belem. Ella dins una cambra d’ho- tel intentant esquivar la càmera. Tanca els ulls. S’hi està bé.
     El lladre comença a imaginar-se que ha arribat a casa després de la feina, més aviat que ella, i que espera que arribi després de sopar alguna cosa lleugereta; s’ha concedit el plaer de saltar-se la dieta (¿o potser qui la segueix és ella?), que un dia és un dia. A canvi d’aquesta petita transgressió, li ha comprat clavells. Se la imagina arribant, amb una bossa de la compra, cansada, corrent a dutxar-se mentre ell li prepara (és dijous) una amanida verda. El sol baixa lentament (és primavera), els nens del veí juguen al jardí del costat amb una mànega i un gos. Sent l’aigua al primer pis mentre talla tomàquets, la cortina de la dutxa mentre amaneix l’enciam amb oli i sal, les passes al dormitori men- tre para la taula. Ella baixa, amb el cabell moll, li fa un petó als llavis, ell li dóna els clavells, s’abracen; comencen a sopar mentre ella li explica com ha anat el dia a la feina.
      Obre els ulls. No s’hauria d’adormir. Feia temps, però, que no s’estirava en un lloc tan còmode. Treu la pel·lícula, la desa exactament al lloc on estava. Torna a la cuina, eixuga conscienciosament els coberts, el plat, la paella. Agafa les peles de patata i les crostes d’ou i furga al fons del pot marró que hi ha sota la pica, les enterra entre altres res- tes de menjar orgànic. Encén la petita llanterna, ho revisa tot, recordant on era quan ha arribat. Mira l’hora: les qua- tre. Aviat caldrà marxar. S’entreté encara mirant els llibres: manuals de cuina, un volum sobre parcs naturals del món, guies de viatge. Sobre la tauleta de la sala d’estar hi ha una novel·la on, a la coberta, algú sosté la foto, una polaroid, d’un individu amb cara de gal irreductible. Després de sopar, pensa, li suggeriria a la dona mirar un altre cop Point Break, un punt de trobada per a tots dos perquè és l’única pel·lícula de Keanu Reeves que li agrada a ell, i s’abraça- rien tots dos mirant aquells atracadors amb la màscara de Nixon (el lladre somriu); ella li premeria el canell en els moments més emotius, ell li acaronaria la barbeta, s’anirien adormint lentament, els cossos encastats l’un en l’altre com dues meitats d’una esfera. En algun moment, ensopits, anirien al llit, es farien un petó de bona nit, potser farien l’amor amb una tendresa lenta.
      Torna a pujar a dalt. Segueixen dormint. Encén la llanterna: sobre la calaixera, hi ha la foto del dia que es van casar, ella rossa i somrient, ell alt i atabalat. En un racó del marc, hi ha una foto d’ella a la Piazza San Marco, amb dues amigues. Hi ha també un parell de fotos amb gent gran, possiblement els pares respectius. Ells mateixos quan envelliran, després d’una vida junts. Surt del dormitori, busca el despatx. Vora l’ordinador hi ha feixos de paperassa, mails impresos. Dedueix que ell és metge, ella periodista. Mira per la finestra: el carrer és tranquil, al lluny es veuen els llums de la ciutat propera, vibrant en silenci. Segur que ell cada matí s’aixeca d’hora, va a córrer uns quilòmetres; quan torna, suat, ella encara dorm, i és després de dutxar-se que la desperta amb un petó. Esmorzen plegats, i ella posa la ràdio i escolta les notícies, afegint-hi comentaris als quals ell no para gaire compte. S’acomiaden fins la nit. Potser ella treballa a casa; és igual, sortirà de compres i serà a fora mentre ell arriba amb el ram de clavells i es fa una truita.
      El lladre torna a baixar. Sortirà per on ha entrat. Dóna un últim cop d’ull a la casa, passa per la cuina, pel men- jador. És com si s’acomiadés d’aquella vida possible. Recull la motxilla, la tanca, obre la finestra, surt. Són les cinc: aviat començaran a obrir-se llums, passarà el repartidor de diaris, començarà a clarejar el sol. Ara, dins la casa, els objectes tornen a la seva callada vida immòbil de quan no els mira ningú. El lladre, després de recollir les sabates, se les posa, i dedica una última mirada al jardí, ben cuidat, petit, s’imagina la dona regant les roses del costat de la porta, mentre ell neteja el cotxe. Sospira, tanca els ulls per visualitzar-ho millor, amb una emoció difícil de contenir. S’eixuga una llàgrima, i després, mirant de fer-se la idea del lloc cap on és a punt de tornar, desapareix en la foscor.
      Esteve es desperta quan un raig de sol li toca la galta. Per un moment no sap quin dia és, i va palpant per tro- bar el despertador: és tardíssim, té el temps just per arribar a la feina. S’incorpora, però només seure s’ha d’aguan- tar el front entre les mans, del mal de cap. Se sent feixuc, ensopit, li costa moure’s; com si tingués ressaca. Sara encara dorm, com un soc. Esteve la sacseja, ella remuga, s’estira, pregunta quina hora és. “Les vuit”, diu ell. Ella no sembla adonar-se’n, i es gira, mentre ell va cap a la dutxa. Aigua freda: sent el cap feixuc, enteranyinat. Se li fa estrany no recordar cap somni. És quan ja s’està afaitant que entra ella, ràpida: “¿Per què no m’ho has dit, que són les vuit tocades?” Discuteixen una estona sobre qui no ha sentit el despertador: avui ella té una entrevista de treball. Esteve baixa a la cuina, prepara la llet desnatada amb cereals, dos bols com sempre. Comença a menjar, dóna un cop d’ull i se sorprèn que la pica estigui mullada, però se n’oblida aviat: descobreix que li agrada aquell silenci. Es pregunta com és que no se n’havia adonat mai. Arriba Sara, dins el barnús, encén la ràdio. Ell arrufa les celles: “¿Et moriràs, si no ho escoltes?” De seguida se sorprèn del to aspre amb què ho ha dit. I ella també: “Sí que t’has aixecat inspi- rat, avui, fill”, i comença a menjar-se els cereals. Els troba massa reblanits. En guardar la llet desnatada a la nevera (ell mai hi pensa), es diu que és ben curiós, els ous s’acaben, sembla mentida que en mengin tants. Ell puja a bus- car uns fulls al despatx, sent que de baix ella crida: “A veure si te’n recordes de tancar la finestra, a la nit! Qualsevol dia entrarà algú!” Tanca la carpeta, enfurismat. Anit, en realitat, va ser ella que va venir a dormir més tard, mirant un dels seus estúpids devedés. A la sala d’estar, Sara agafa el llibre de la tauleta i el posa a l’estanteria, tot pensant: “¿N’aprendrà, algun dia, de posar les coses al lloc?”
      Per primera vegada des que són casats, Esteve se’n va a la feina sense fer-li un petó de comiat.