Mòdul d’exploració a la nau. Hem aterrat sense novetat. La foscor és absoluta. El sòl és consistent i sense accidents destacables. Confirmem les dades obtingudes des de la nau sobre la temperatura i la composició de l’atmosfera. La velocitat del vent és constant. Estem a punt de sortir. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

  L’Ibraïm Satyajit apaga el comunicador. Per la pantalla del telescopi exterior veu la silueta lluminosa de la nau com s’endinsa en la foscor, rere un inexistent horitzó. Fins d’aquí a set hores no tornarà a aparèixer al firmament, per la banda oposada. Mentrestant, els dos tripulants del mòdul estan totalment incomunicats, completament sols a la cara més fosca del planeta.

  Els reflectors il·luminen una zona circular d’uns vint metres de radi entorn del mòdul d’exploració. Més enllà d’aquest límit s’estén una nit de milers de milions d’anys. Els fanals del mòdul són la primera llum que penetra la foscor perpètua des de la formació del planeta. Els dos cosmonautes surten del mòdul. Són els primers humans que posen el peu damunt la superfície polsosa del planeta mort.

  —Detecto canvi de direcció del vent —diu en Renato Guccini, per l’intercomunicador de l’escafandre espacial.

  —Confirmat —assenteix en Satyajit.

  —Merda! Només arribar ja hem interferit en una constant. La temperatura del mòdul provoca un corrent centrípet.

  En Guccini fa desplaçar a banda i banda els sensors atmosfèrics. Algunes esferes aparentment de pols i de residus que el vent arrossega, semblants a les esferes de restes vegetals i inorgàniques que el vent fa desplaçar per les zones semidesèrtiques de la Terra, comencen a rodolar en cercle al voltant del mòdul. En Satyajit empeny un instrument semblant a una gran aspiradora, amb tracció d’eruga, i l’acara a una de les esferes. L’atrau. Quan les pinces que surten de damunt l’aspiradora la prenen, l’esfera es desfà com una bola de cendra, que el vent fa voleiar entorn de la màquina.

***

Mòdul d’exploració a la nau. Hem treballat sense incidents les primeres set hores d’estada al planeta. Tots els instruments responen. La foscor es manté  absoluta. Confirmem les dades obtingudes des de la nau. L’única alteració és un petit remolí tèrmic que hem provocat entorn del mòdul. Això incideix en les constants del vent. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

El geòleg Ibraïm Satyajit empeny l’aspiradora fins on el meteoròleg Renato Guccini té instal·lat el trípode, acarat a la foscor.

—Que és bonic, el panorama?

  —No hi ha ni una vibració lumínica. Ara si fóssim a casa hauria de ser l’hora de la sortida del Sol, allà on hi hauria d’haver l’horitzó. Però la foscor té la mateixa densitat que a plena nit. La mateixa que ha tingut sempre.

  —És el planeta més regular que he vist mai.

  —Sí, en milers de milions d’anys la seva rotació i la seva translació han estat exactament iguals, el vent s’ha desplaçat a la mateixa velocitat i en la mateixa direcció des de la cara suposadament il·luminada, si l’estrella que li fa de Sol no fos tan allunyada, fins a la cara fosca. L’única alteració en tota l’existència del planeta l’hem creada ara nosaltres.

  En Satyajit mira a l’entorn. Més enllà del cercle de llum artificial del mòdul, sembla que no existeixi res més. Les esferes grises rodolen al voltant, empeses pel vent que circula en espiral. Amb la pesant bota de sola dentada el geòleg clava una puntada a l’esfera de més a prop, que es desintegra en forma de pols. Un remolí de cendra gira entorn del cosmonauta.

***

  Mòdul d’exploració a la nau. Hem treballat sense incidents les primeres catorze hores d’estada al planeta. La foscor es manté absoluta. Confirmem les dades anteriors. Comencem els torns de dormir. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

  L’Ibraïm Satyajit empeny l’aspiradora pel cercle il·luminat del desert. Es detura i llegeix el marcador de damunt la màquina. Enregistra la dada i reprèn l’exploració. El vent que gira entorn del mòdul fa rodolar les esferes de pols, que es desplacen entorn del geòleg. En Satyajit encara la màquina cap a una de les esferes. L’atreu lentament. L’esfera arriba a l’abast de les pinces. Quan l’eina l’engrapa, l’esfera es desfà i el vent en fa voleiar les cendres. El geòleg acosta la màquina a una altra esfera, que també es desintegra abans que pugui ser capturada. En Satyajit treu una pala de la màquina, s’ajup i mira d’aplegar amb compte una altra esfera. Aconsegueix fer-la rodolar fins al damunt de la pala. Hi acosta la mà, protegida amb el guant pressuritzat, l’agafa, i l’esfera esclata en volves de pols. El geòleg s’aixeca, alça la pala i copeja les esferes que rodolen més a prop d’ell. En destrossa una dotzena. Girant sobre ell mateix enmig d’un núvol de cendra, arriba fins al límit de la zona il·luminada, arran de l’abisme de foscor. Les esferes li giren al voltant, empeses pel remolí que ell mateix crea. En Satyajit mira la fosca impenetrable, llença la pala i corre cap al mòdul.

***

Mòdul d’exploració a la nau. Vint-i-una hores d’estada al planeta. La foscor es manté absoluta. Torn del geòleg sense novetat. Confirmem les dades Interiors. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

  En Renato Guccini, al límit de la zona il·luminada, observa la foscor amb els instruments muntats al trípode.  Enregistra les dades. Descalça el trípode de terra, el munta damunt la plataforma del vehicle amb petites rodes de tractor i condueix fins a l’altre extrem del cercle il·luminat, a l’altra banda del mòdul. El lent trajecte del vehicle provoca un desplaçament de l’aire, que arrossega les esferes que rodolen per terra. El meteoròleg adreça els instruments cap a l’horitzó oposat. Observa amb atenció, immòbil. Manipula l’aparell arran de l’articulació amb el trípode. Gira els visors amunt i avall, a dreta i a esquerra. Es redreça i observa la foscor directament, a través de la màscara del casc, sense els aparells. Abandona l’observació. S’asseu al caire del vehicle amb el cap acotat. Les esferes rodolen entorn del vehicle, capturades pel corrent que provoca el motor escalfat. En Guccini, immòbil, s’aguanta amb les mans el cap protegit pel casc vitrificat de l’escafandre de cosmonauta. Després s’aixeca, desfà d’una puntada de peu dues esferes que té al davant i camina cap al mòdul, damunt un núvol de cendra, amb el cap baix i els braços penjant.

***

  Mòdul d’exploració a la nau. Vint-i-vuit hores d’estada al planeta. Hem dormit per torns. La foscor es manté absoluta. Torn de guàrdia del meteoròleg sense novetat. Confirmem les dades anteriors. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

  L’Ibraïm Satyajit fa girar una peça en forma de disc damunt la tija que té clavada a terra. Els diversos sectors del disc prenen colors ben definits. El geòleg arrenca la tija i la desplaça uns metres cap a on en Renato Guccini està abocat damunt els seus instruments. Una esfera grisa rodola davant els peus d’en Satyajit, que hi clava la tija al damunt. L’esfera es desfà en la pols, i el vent en fa volar les cendres. En Satyajit clava més a fons la tija dins el sòl i hi col·loca el disc a sobre. El fa girar. Comprova l’espectre de llum que s’hi enregistra.

—No hi ha cap element inestable en aquest planeta. No hi ha res de radioactiu. Tot hi està combinat de la manera més consolidada perquè no s’hi hagi de moure cap àtom mai més. Només aquest cony de boles s’hi belluga!

  En Satyajit, d’un cop de peu, desfà les dues esferes que té més a prop. Damunt un núvol de cendra que el vent arrossega, excitat, es llança a empaitar-ne d’altres que rodolen al voltant d’en Guccini. Les destrueix. Es detura panteixant enmig de la pols negrosa que es dispersa.

  —De què són fetes? —pregunta el meteoròleg.

  —No n’he pogut analitzar cap de sencera. Són tan fràgils que es desfan si les vols prendre. Sembla com si només poguessin existir en contacte amb el seu terra polsós.

  —Són esferes perfectes. Com el Sol de la Terra damunt l’horitzó.

  —Bah! Són de la mateixa merda que totes les boles que rodolen per tots els deserts de tots els planetes. Pols que el terra rebutja i escòries que no s’hi arriben a integrar.

  En Guccini s’ajup i mira d’agafar-ne una amb les mans. Només tocar-la, l’esfera es desfà i li deixa el guant cobert de cendra.

***

Mòdul d’exploració a la nau. Trenta-cinc hores d’estada al planeta. La foscor es manté absoluta. Confirmem les dades anteriors. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

L’Ibraïm Satyajit surt del mòdul. Consulta un aparell que duu subjecte al canell de l’escafandre espacial i es gira cap a la dreta. Empeny l’aspiradora en línia recta fins al límit del cercle il·luminat. Ressegueix el perímetre del cercle, en direcció a la banda posterior del mòdul, arran del límit de la llum. Es detura, gira el cap vers el sector fosc, i reprèn l’exploració. Torna a deturar-se. Mira cap a l’espai on no arriba la llum dels reflectors. Torna a empènyer l’aspiradora, però altre cop es detura. Es gira de cara al sector fosc. Caminant d’esquena, comença a retrocedir cap al mòdul, arrossegant l’aspiradora. Les esferes rodolen entorn del geòleg i de la màquina. En Satyajit extreu el mànec de l’aspiradora i de sobte comença a copejar les esferes del voltant, que es desintegren i fan un petit núvol de cendra. El geòleg gira sobre ell mateix com un molinet amb el braç estès armat amb el mànec de l’aspiradora. Sense deixar de fer voltes corre cap al mòdul. Puja les escales, tanca la porta exterior i s’hi queda repenjat al darrere.

***

  Mòdul d’exploració a la nau. Quaranta-dues hores d’estada al planeta. Què cony més hi hem de fer? La foscor es manté absoluta. Torn del geòleg sense novetat. Confirmem les dades anteriors. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

  En Renato Guccini observa la foscor amb els aparells. Té el trípode muntat damunt el vehicle amb rodes de tractor. Abandona l’observació, s’asseu al volant i desplaça el vehicle pel límit del cercle de llum. Recorre quasi mig quart de circumferència. Es detura. Torna a observar. Gira els instruments fins a quaranta-cinc graus per cada banda. Torna al volant i fa córrer el vehicle un altre tram. Les esferes giren arrossegades pel vent, que fa un remolí entorn del motor calent. Des del nou punt d’observació, en Guccini escruta la foscor. Consulta el marcador d’un instrument que hi ha instal·lat al tauler del vehicle, i torna a observar la fosca amb el seu aparell. Alça el cap i mira en la mateixa direcció per damunt de la màquina. Es queda una estona immòbil mirant la foscor. Torna a ajupir-se cap als instruments. Es redreça, de cara a la mateixa llunyania invisible. De sobte clava un cop de puny damunt l’aparell d’observació i es queda amb els punys alçats, de cara a la fosca. A poc a poc s’asseu al caire del vehicle, sense deixar de tenir el cap en direcció a la fosca impenetrable, amb els braços caiguts. Després s’alça i s’adreça lentament cap al mòdul. Quan camina, esclafa algunes de les esferes que s’han aglomerat entorn dels seus peus i de les rodes del vehicle. El vent empeny un núvol de cendra al voltant del meteoròleg.

***

  Mòdul d’exploració a la nau. Quaranta-nou hores d’estada al planeta. Cal que ens hi estiguem més? La foscor es manté absoluta. Torn del meteoròleg sense novetat. Confirmem les dades anteriors. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

  L’Ibraïm Satyajit fa servir el mànec de l’aspiradora per a collar a terra un aparell de mesurament. S’alça, i amb el mànec de l’aspiradora a la mà s’acosta al vehicle on s’està mig ajaçat en Renato Guccini, de cara a la foscor. Pel camí, el geòleg estassa totes les esferes de pols que se li posen al davant. Camina a grans gambades enmig d’un núvol de cendra.

  —Merda! Merda i merda! Què més es pensen que trobarem? Si el que ara volen és veure com peta l’equilibri emocional d’un parell de cosmonautes deixats en un planeta hostil, aquells bandarres de psicòlegs de la nau s’ho deuen estar passant com un drapaire en un cosmòdrom abandonat!

  —No el trobo tan hostil —diu el meteoròleg, sense moure’s—. Només mortalment trist, amb la seva nit perpètua.

  —Doncs jo no estic tranquil. Aquesta foscor que ens tanca com una gàbia... Em fa por acostar-me al límit de la llum.

  —No dic que a mi no em faci por. Però no és per cap amenaça que pugui venir de la foscor.

  —Ah, no? Si no sabem què hi ha.

  —Sí que ho sabem. A fora no hi pot haver res que no hi sigui també dins el sector que hem explorat.

  —Doncs què et pot fer por? Aquesta merda de boles!? —crida el geòleg tot copejant i destruint amb el mànec de l’aspiradora algunes de les esferes que no paren de rodolar-los arran dels peus. Les empaita furiós. Giravolta cada cop més excitat enmig d’un núvol de cendra.

  —Una cosa de més a prop —diu feblement en Guccini.

  En Satyajit es detura davant el meteoròleg, amb el mànec de l’aspiradora alçat, en plena rauxa incontrolada de cops contra les esferes.

  —Què cony vols dir, més a prop!? Que em vols dir alguna cosa, tu, tan valent, eh!? —Es detura de cop i deixa caure el mànec a terra—. Perdona. No sé què m’ha agafat. Aquesta merda de planeta em fa perdre els nervis.

  —És això el que et deia que em fa por. Jo també començo a perdre el control de les meves emocions. Els meus torns de guàrdia han coincidit amb el temps que hauria de ser l’hora del crepuscle. I només puc observar aquesta foscor invariable que no deixa passar cap ona de llum. La primera vegada només va ser una mena d’enyorança estranya. Aquesta segona vegada ja quasi que he arribat a tenir l’al·lucinació de veure l’esfera del Sol vermell que queia a l’horitzó. Tinc por de què em pot passar el torn vinent. No em trobo bé.

  El meteoròleg es contrau amb un lleuger tremolor. Amb les mans enguantades es prem els braços, com en una abraçada protectora.

  —No perdem el cap, Nato. Jo ja tinc una bona pila de mostres, tu ja gairebé tens enllestits els mesuraments. Acabem la feina tranquil·lament, i a la pròxima òrbita els demanarem que ens tornin cap a casa.

  —Sí. Saps? Si això fos un planeta amb cara i ulls ara s’hauria de començar a fer de dia. Aquest abisme de foscor hauria de ser l’horitzó de llevant. El firmament s’hauria d’anar il·luminant. S’hauria de començar a elevar una esfera vermella encesa...

  En Satyajit agafa el meteoròleg pel muscle i el sacseja.

  —Nato! Nato! Em sembla que estàs enfebrat. Vés-te’n cap al mòdul.

  —Sí. No cal estar llevat ara que no es fa de dia. Quan em llevaré per fer la feina serà l’hora de la posta. Llavors explicaré com s’ennegreix el cel quan el negre cobreix el negre.

  En Satyajit aguanta en Guccini per les aixelles i l’acompanya cap al mòdul. Pel camí, esclafen algunes de les esferes que s’han acumulat entorn dels peus del meteoròleg. En Guccini mira els núvols de cendra mentre continua
desvariejant.

  —No coneixeu la claror més dolça... Quan la llum ha perdut la força del foc i ho matisa tot amb una tendresa daurada... És l’hora del crepuscle a la Terra...

  En Satyajit l’introdueix dins el mòdul i l’ajaça a la llitera. Després torna a sortir i recull el mànec de l’aspiradora.

***

  Mòdul d’exploració a la nau. Fa cinquanta-sis hores que som al planeta. La foscor es manté absoluta. Confirmem les dades anteriors. El meteoròleg s’ha trobat malament, però ara descansa. Demanem que quan l’òrbita ho permeti ens deixeu tornar a la nau. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

  L’Ibraïm Satyajit empeny l’aspiradora pel perímetre que tanca el cercle de llum. La detura i consulta el marcador del damunt. Enregistra la dada. Mira cap a la foscor, es gira cap al mòdul i arrenca a córrer, amb el mànec de l’aspiradora a la mà. Copeja les esferes que li giren al voltant dels peus, que es desfan en núvols de cendra. Puja les escales del mòdul i mira cap endins. Torna enrere fins a l’aspiradora, l’arrossega un altre tram i s’ajup a comprovar els mesuraments. Torna a alçar-se. Corre cap al mòdul. Hi entra. Amb el mànec de l’aspiradora a la mà, es detura davant d’on dorm en Renato Guccini. L’observa uns moments. Torna a sortir del mòdul. Tanca la porta exterior. S’asseu un moment a l’escala. S’alça i observa en direcció a la fosca. Camina fins al límit del sector il·luminat. Mira enfora, amb el mànec de l’aspiradora alçat. Retrocedeix una mica, caminant d’esquena, es gira i corre cap al mòdul. Es detura al peu de l’escala i mira enrere. Després puja i mira endins per l’ull de bou de la porta. Torna a baixar. Fa tota una volta al mòdul, caminant a poc a poc, amb el braç estès i el mànec de l’aspiradora a la mà. Es detura. Venta unes quantes puntades de peu a les esferes que té més a prop. Camina altra vegada, damunt un núvol de cendra, fins a l’entrada del mòdul. S’asseu a l’escala. Observa la foscor, amb el mànec de l’aspiradora a la mà. Assegut, arriba a esclafar algunes de les esferes que li rodolen arran dels peus. Agitant el mànec de l’aspiradora dispersa un núvol de cendra negrosa.

***

  Mòdul d’exploració a la nau. Fa seixanta-tres hores que som al planeta. La foscor es manté absoluta. Torn del geòleg sense novetat. Podeu repassar les nou comunicacions anteriors i sabreu què fem. També hi veureu que hem demanat que quan l’òrbita ho permeti ens deixeu tornar a la nau. Tornarem a transmetre d’aquí a set hores. Canvi i fora.

***

  L’Ibraïm Satyajit dorm a la llitera. Es regira i obre els ulls. Mira la resplendor grogosa que entra per l’ull de bou. S’alça, i un esclat que ve de fora li envermelleix la cara. Mira cap a la llitera del costat. És buida. Es posa l’escafandre espacial, el casc, engrapa el mànec de l’aspiradora i corre cap a la porta del mòdul. Surt a fora.

  Una esfera d’un groc encès cau per davant del fons de foscor impenetrable. S’engrandeix, vira cap al roig, i quan toca a terra es consumeix en un núvol negrós. La foscor torna a ser absoluta més enllà del cercle que delimiten els reflectors del mòdul. Immediatament una altra esfera s’encén a l’aire i il·lumina el petit núvol de cendra de l’esclat precedent. L’esfera passa del groc al vermell en la caiguda destructora. Encara no ha esclatat, que ja una altra esfera és a mitja altura i cau passant del groc al roig i amb les seves cendres fa un petit núvol que és arrossegat pel vent davant l’esfera següent que també es consumeix en la caiguda resplendent.

  En Satyajit veu en Renato Guccini abraçat al trípode, amb les cames doblegades, de cara als esclats del fons. Algunes esferes rodolen al voltant dels peus del meteoròleg, se li acosten en un moviment espiral, però abans de tocar-lo acceleren i prossegueixen la cursa cap a la foscor, s’enlairen i cauen consumides pel foc que les inflama. El geòleg, brandant el mànec de l’aspiradora, corre cap a en Guccini i l’engrapa pels muscles. El meteoròleg tremola, consumit per la febre, i es deixa arrossegar fins al mòdul.

  En Satyajit ajeu en Guccini a la llitera. Deixa el mànec de l’aspiradora a terra i li treu el casc. El meteoròleg té la cara xopa de suor. Tremola. En Satyajit torna fins a la doble porta que fa de cambra atmosfèrica i tanca amb el pany de seguretat.

  —Obre aquesta porta! —crida en Guccini, mirant d’alçar-se.

  —Calla, ximple! Torna’t a ajeure. —En Satyajit no es mou de la porta, observant els esclats de l’exterior—. Merda!

Encara hem d’esperar dues hores per a poder-nos comunicar amb la nau.

  —Obre la porta! —prova de cridar en Guccini, amb un fil de veu. Salta de la llitera. El peu li topa amb el mànec de l’aspiradora. L’agafa, i amb el mànec alçat es llança contra en Satyajit, que protegeix la porta.

  —Merda! Els dos perills eren certs. Les boles de fora i el boig de dintre.

  En Satyajit es llança cap a un costat per esquivar en Guccini, però el meteoròleg ni el mira i continua endavant, cap a la porta. Copeja el vidre amb el mànec. El vidre resisteix. En Satyajit, per darrere, no té cap dificultat a prendre l’eina de mans de l’altre i d’una empenta el fa caure assegut en un racó.

  —Boig! Si trenques el vidre ens destruiràs.

  —Elles s’estan destruint! Les hem d’aturar!

  —Per què no m’ho expliques perquè ho entengui, eh! Tu has vist com ha començat aquest atac?

  En Guccini no té forces per a aixecar-se. Parla prement-se els braços amb les mans, els genolls davant el pit, en un gest de protecció.

  —M’he llevat just per a fer els mesuraments. Quan he acabat em sentia encara més malament. M’he espantat. Les esferes em giraven al voltant, cada cop més a prop. Em marejaven. N’he desfet un parell d’una puntada de peu. L’esforç encara m’ha debilitat més. No tenia forces per a tornar al mòdul. He caigut al peu del trípode. Era l’hora de la posta si aquí hi hagués posta. Mirava on hi havia d’haver l’horitzó i era com estar de cara a una paret negra.
He tingut por de morir-me sense veure cap més crepuscle. El desvarieig em posava davant un Sol de posta d’un groc resplendent, que creixia i s’envermellia tal com baixava cap a l’horitzó... Fins que he mirat al voltant i he vist les esferes. Llavors he entès que no era cap al·lucinació.

  En Satyajit mira per l’ull de bou. A fora, una esfera encesa de grogor cau damunt la fosca. S’inflama de vermell abans de desintegrar-se. La cendra fa un núvol damunt el record del roig.

  —No pot ser! Aquestes boles...

  —M’observaven. I es commovien. I s’han compadit del meu terror.

  —Però, aleshores... Què hem fet en aquest planeta des que hi hem posat els peus!?

  —Detura-les!, Saty!

  En Satyajit es posa el casc de l’escafandre i surt corrents del mòdul. La foscor és impenetrable més enllà de la zona il·luminada. Dins l’àrea on arriba la llum dels focus, el vent dispersa un núvol de cendra negrosa.

  En Satyajit no veu cap esfera en cap direcció.

  Ja no en queda cap.

(Vilanova, 9 i 10-VII / 9 i 10-VIII-1993)