Xavier Ferré – Un auditori diferent

ortegaEnsayo, SO8

XAVIER FERRÉ

Un auditori diferent

Algunes notes sobre poesia

Quan apareix el primer vers, o el vers que s’articula com a eix en el poema? Com es va desenvolupant el poema a partir d’aquest vers? En molts casos, la casualitat ha fet que se m’aparegués un poema, o fins i tot un cicle de poemes sencer. En moments en què el que feia no tenia res a veure amb cap mena de creació, podia estar capficat en altres qüestions, sovint ha estat en viatges. Però què vol dir que s’aparegui un poema? En cada autor trobarem una definició diferent, una explicació del procés de creació i d’escriptura diferent. En tot poema hi ha una part de tècnica, de disciplina que s’ha de seguir, i també una part d’irracionalitat. Una cosa que no s’acostuma a tenir en compte quan parlem dels poetes són les múltiples lectures que poden tenir al darrere. Quan es fa aquella pregunta típica de la inspiració no es té en compte que aquesta també pot ser els milers de poemes que un ha anat llegint, assimilant o no assimilant, però que s’anaven sedimentant d’alguna manera, potser en algun racó fosc de l’inconscient, i que després surten com una revelació, però que no és res més que un seguit de circumstàncies juntes provocades per la lectura. De fet, encara que s’hagin escrit centenars de pàgines sobre la inspiració en el poeta, aquesta no s’allunya gaire d’altres artistes, ni d’escriptors d’altres gèneres. La inspiració pot ser un vers, una frase, una paraula, un so, un quadre, una imatge, igual com pot ser el que fixi en un novel·lista cap on vol que es dirigeixi el seu llibre, la seva novel·la. De manera semblant a quan alguns narradors escriuen per descobrir el que voldrien escriure, també passa amb els poetes.

El que és sorprenent és que en entrar en el canvi d’una època cada cop més racional (des de la Il·lustració, o potser des del Renaixement), i cada cop molt més científica i tecnològica, les arts s’han anat allunyant sense deturador i s’han acabat ancorat en una visió idealista, i és un fet palès del tot en la poesia. Són molts els elements que hi han contribuït, fins arribar a l’escissió entre la ciència i l’art plena ja en el segle XIX, quan l’escletxa es va fent gran i ja és un esvoranc insalvable, per molt que hi hagi intents de conciliar ambdues disciplines, com en el llibre Els elixirs de la ciència del poeta alemany Hans Magnus Enzensberger o en la poètica del britànic Michael Symmons Roberts. Els canvis de consideració respecte a la mimesi en l’art fa que el poema s’erigeixi com a element autònom, i això que podria ser un alliberament també acaba convertint-se en una esclavitud, ja que la poesia, en ser una art temporal, i en estar subjecta al llenguatge, ha de tenir un món referencial extern, vulgui no vulgui. A diferència del que pot passar en la música, o en la pintura, que sí es podrien establir com a elements autònoms.

En aquesta tessitura de la poesia es provoca que el poeta no acabi de desempallegar-se de la visió platònica, de la inspiració, ja que esdevé en molts casos, en massa casos, aquell vident de la societat, però que, en el fons, és molt més l’encarnació d’un Tirèsies desorientat i perdut en el món que l’envolta. Aquesta seria la primera idea, però no sempre s’esdevé així. Grans poetes com Derek Walcott, Seamus Heaney, Les Murray, Joseph Brodsky o Czesław Miłosz ens ajuden a tenir no ja una anàlisi sinó de vegades una completa radiografia dels temps presents. Em centro en aquests autors perquè el que m’interessa és el canvi que es produeix en la segona meitat del segle XX, i encara que no s’hagi esgotat tot el que es pugui dir del modernisme, les seves estratègies literàries i biogràfiques ens queden cada cop més lluny. A més, la imatge que es pot projectar d’un T. S. Eliot o d’un Rainer Maria Rilke són diametralment oposades. La influència del primer, literàriament, és molt més àmplia que la del segon, encara que, d’aquest, en tenim encara la concepció del vers inspirat, amb Rilke ens trobem a les romanalles de tots els moviments anteriors (en una decadència sublim de les seves estructures), són unes brases que revifen però amb una intensitat diferent. I, en particular, la brasa de la inspiració.

Hi ha un hiat, en tots aquests autors, una contradicció que no sempre acaben intentant o s’esmercen a conciliar. És una època en què els poetes defensen l’existència d’un daimon, d’un element extern, un hàlit, una força màgica o misteriosa que impel·leix el llenguatge a iniciar el seu recorregut en el poema i, amb tot, és també una època en què els mateixos autors defensen el seu esforç titànic, la feina constant a què es veuen lligats, la manera com buscar la sortida del poema.

En un altre pol, Tadeusz Różewicz torna a aparèixer com l’autor que desmunta totes les idees sobre el poeta i la poesia que s’han anat acumulant, i fins i tot ell mateix postula l’eliminació total de l’autor, del poeta; és, tal vegada, la postura més radical enfront de tota la imatgeria del líric: «... el poema viu i pot viure sense el seu autor, no té la necessitat que el poema circuli juntament amb el seu creador de ciutat en ciutat, de país en país amb uns objectius no tan sols artístics sinó també de promoció i per guanyar diners... Evidentment que l’autor pot anar amb la seva obra, i aleshores l’autor és un mantingut del seu poema... però el poema en el fons no necessita el seu creador. L’autor por morir, pot embogir o es pot convertir en un «preferit del públic»... l’obra, un cop escrita, llesta, viu la seva pròpia vida.»1 Però entrem de nou en la confrontació del poeta amb la seva societat, no pas la societat que formen els diversos ciutadans d’una zona determinada sinó en el sentit més reduït de la societat dels escriptors, dels poetes. La postura de Różewicz demostra únicament que no hi ha un únic plantejament entre com els poetes contemporanis veuen la seva pròpia activitat. Però ningú no s’atreveix a arribar als límits del poeta polonès, principalment perquè així no únicament el poeta, l’artista, es veu desposseït d’una aura que el distingeix com a mínim en el si d’una societat (i ara sí que és en el sentit primerenc) sinó que a més l’elimina com a ens creador i fins i tot com a intermediari entre els diferents mons, perd qualsevol participació del sagrat, perd qualsevol participació, ras i curt. Fins i tot en l’època de les avantguardes, o en els experiments de les obres col·lectives no s’arriba a aquest extrem, ja que com a mínim una part de l’atzar té la seva participació. Però també, si es mira sota un altre prisma, l’afirmació de Różewicz pot arribar a significar la inspiració absoluta, en posar incidència en la particularitat del poema. I es podria retornar a la imatge de l’intermediari, l’obra no necessita de l’autor per a funcionar un cop escrita perquè ha sorgit per un procés d’il·luminació, el poema ja podia existir d’antuvi, i el poeta (l’autor) l’ha donat a llum en una de les seves múltiples formes possibles. Un altre risc d’aquesta postura, que d’entrada pot semblar revolucionària, és que, en no haver-hi la creació directa tampoc no en podem tenir la responsabilitat que, obligatòriament, ha d’existir. I així, una de les poètiques amb una càrrega de consciència més forta de la poesia contemporània, veuria com aquesta li seria arrabassada, i aleshores esdevindria una mena de xerrameca que no pot interpel·lar. Per tant, la consciència de l’autor darrere de l’obra és necessària perquè el poema pugui acomplir la seva funció. Tota tria estètica també és ètica. No vull atribuir a Różewicz cap categoria en la qual ell mateix no hauria volgut pertànyer mai, no és això el que em mou, sinó veure que fins i tot la manera com enfoquem el material poètic, com ens plantegem la transmissió artística té unes conseqüències en la seva possible recepció. En afirmar que hi ha la inspiració en la poesia contemporània es fa la incidència que hi ha elements que s’escapen al nostre raciocini, poden estar amagats en nosaltres mateixos sense que ens n’adonem, ens poden aparèixer en algun moment, i no sabem com ha succeït que el pensament o el llenguatge ens han dut fins allí. Ara bé, això només s’aconsegueix si ens trobem en un constant estat d’alerta, aquesta seria la inspiració, o la funció del poeta, tenir agusats els sentits fins a tal extrem que aquest estat d’alerta provoca l’aparició de connexions que uns segons abans no existien, a partir d’imatges que es transformen en paraules o a través de les mateixes paraules que demanen aparèixer en aquell ordre perquè així és l’ordre que li donem al món en un moment determinat.

* * *

Quan parlem de literatura, de la poesia d’autors en situacions límit, i potser la més extrema seria la poesia concentracionària, el possible lector no sap com enfrontar-s’hi. La qualitat literària i la qualitat moral no sempre van juntes. El llenguatge i els recursos poètics es revelen inútils en una aproximació a aquests fets. No s’ha creat la llengua que pugui expressar mínimament no ja la Xoà, sinó els repetits exterminis de poblacions que han tingut lloc durant tot el segle XX, on la crueltat arriba a límits que la ment humana no havia arribat a ser capaç d’imaginar fins aleshores. La confrontació amb els fets terribles relega la llengua al racó del mal estudiant, allí, avergonyit davant de tothom.

No només en pocs anys la llengua esdevé com una rèmora, com una antigalla que ningú ja no desitja en un antiquari, la creació que se’n deriva, la literatura, segueix el mateix camí. D’un cop desapareixen els romanticismes, els simbolismes, les avantguardes, la fractura amb la filosofia es fa més palesa que mai, i també amb la societat. De fet, els moviments anteriors, començant pel romanticisme, són els que més han contribuït a crear la distància amb el lector. Ningú no llegeix poesia, excepte les persones que es dediquen a la literatura, i encara no totes, perquè es considera que hi ha un distanciament cada cop més gran, una escletxa que s’ha anat obrint i de tant fer trontollar les parets, ara corre el risc d’esfondrar-se finalment, amb un gran terrabastall que, al cap i a la fi, ningú no acabarà mai de sentir.

S’entra en una contradicció, el poeta, especialment al segle XX, ha intentat creure’s un paper davant de la descreença de si mateix i a què l’obligava la història. Intenta seguir sent una espècie de sacerdot, parlar a la tribu, quan sap que ja no ho pot fer, que el seu és com un crit en el desert. I, per altra banda, deixa les grans narracions, els grans fets, els grans substantius, els genèrics, per concentrar-se en la individualitat, en la història particular, en el micromon d’un mateix. Són com dues línies paral·leles, com dues històries que no tenen res a veure entre sí, que passen en dues èpoques diferents. I malgrat això, passen en el mateix moment, passen en la mateixa persona, és la irreconciliabilitat de la contradicció interna que pateix el poeta.

Els canvis en la societat dels països europeus que havien estat sota un règim totalitari demostren que un cop s’han dut a terme i es passa a un sistema de caràcter capitalista, la vàlua de l’art que és reproduïble, com tota la literatura, cau en picat, no representa cap tipus d’arma perquè els paràmetres en què es troba emmarcada són del tot diferents, i qualsevol manifestació artística ha d’abandonar el seu caràcter de denúncia directa, la qual cosa no implica que s’hagi de tancar en un solipsisme. Amb tot, l’evolució de la poesia i la relació amb el lector situa aquesta manifestació artística en un marge. No és un fet exclusiu d’aquesta disciplina artística, de la poesia, ja que la novel·la o el teatre (per centrar-nos en les manifestacions de caràcter temporal, és a dir, aquelles que necessiten una continuïtat per poder-ne fer sentit, no de manera simultània com seria la pintura o l’escultura, i de caràcter lingüístic, que la diferència de les anteriors i també de la música) també han realitzat trencaments al llarg de la seva evolució, s’han allunyat deliberadament del públic, tot i que després hagin atès un cert pacte de receptor/obra.

El poeta es deu a la seva llengua, que és el seu territori, perquè en tots els altres àmbits és un desplaçat, no pas perquè no comprengui la societat o no comprengui la realitat que li ha tocat de viure, sinó tot el contrari, les pot analitzar perfectament. Però és en el llenguatge, no en la moralitat, que ha d’assolir la veu per transmetre l’experiència. I el resultat d’aquest pas al llenguatge, el poema, pot fer que en la consciència del lector es desperti una reflexió, una revelació. Així, el poema, la poesia, aconseguirà la incidència que potser buscava.

Fragments de L’auditori de Görlitz, propera publicació.