Pau Joan Hernández

ortegaPoesía, SO7, Suroeste

PAU JOAN HERNÁNDEZ

CONJUNT DE MANDELBROT

Mira la duna
i observa el perfil de cada gra de sorra,
i calcula els efectes de cada fregament.

Podràs estar-ne cartografiant una almosta
fins que el mico teclegi les obres de Shakespeare.

BATEIG D’UN NEN PARALÍTIC

Qui et rescabalarà
del menyspreu i la llàstima
que has vist pintats als ulls dels convidats?
Digues al teu padrí
que et regali un fusell
quan facis la primera comunió.

HAVENT TRADUÏT MARINA MAYORAL

Aquesta agulla calda
tintada d’obsidiana
que ara et trepana els polsos
és un coltell finíssim
mortal com una llengua
que et castra l’alba roja.

Esmicolats en grànuls
per un xoc ultrasònic
de guitarres d’argila,
els miralls de l’escuma
naveguen per les venes
com riuades fangoses.

Els déus de l’extermini
per bancs i per despatxos
calculen percentatges
mentre l’anyell s’ofega
ebri de la sang morta,
perfecte en l’holocaust.

VIATGE DE TORNADA

Tips de viure darrere les línies enemigues,
vam decidir passar-les.
Emparats en la nit,
vam travessar els camps batuts per la metralla
i els bassals d’aigua negra on moria la Lluna
ens donaven refugi.
Tot era quiet. Semblava que tot fos un miratge
mentre nosaltres, nus, coberts de fang, sense armes,
saltàvem els filats i creuàvem trinxeres.
Vam tenir la certesa de la nostra victòria
i vam esperar l’alba
segurs que ens trobaria al nostre territori.

Però érem darrere les línies enemigues
tot i haver-les creuades.
Vam veure que les línies tenien moltes cares
i totes disparaven.
Que, de fet, no hi havia
ni banderes, ni front, ni bàndols, ni batalla.

I tot i la tristor, ens vam sentir més savis.

LA NIT DEL TRADUCTOR

Cau la nit lentament i la ràdio murmura
melodies de jazz. El monitor
blaveja al cor d’un núvol de paper
mentre faig meus uns mots vinguts de lluny.

A noite, polas pólas dos carballos,
achega un arrecendo de silveiras;
a lúa escoita lonxe, na negrura
o bisbar de alvariza do tecleo.

Nire ume txiki sehastan dago,
lasaitasunekin lotan, gozoan.
Ene indarra da, ene esperantza,
bide bakoitz, etorkizun bakarra.

Abandono els meus mots i signo al marge,
a poc a poc oblido tantes coses
que he de cercar la força, la paraula,
en sons que no són meus i em donen vida.

Il restera toujours cette demarche
sur les rues de la nuit, chasse silente
de quelques mots lontains, de quelques livres,
de ce qui reste à faire, à écrire, à vivre.

Potser no importa ja, potser m’esborro
a les columnes lleus dels diccionaris
i oblido el meu oblit si no escandeixo
la aguzada cifra justa del poema.

PLAÇA RIUS I TAULET

Els vells amors ja no tenen quinze anys
i el barri s’ha tornat una altra cosa
i l’avi que ara ve per la vorera
passeja una nena que potser té els teus ulls.
Els carrers ressonen buits amb les absències
dels qui no tornaran i els que no hi són
i ni saps si són morts. Els vells amics
no viuen aventures improbables
per les places i els parcs. Ens hem fet grans
o, millor, hem envellit. La pols del temps
ens griseja els cabells i la mirada.
El teu amor té el regust de les coses
que mai no han existit, i et desdibuixes
com l’avi que ara ve per la vorera
i passeja una néta amb els teus ulls.