Josep M. Roquer

ortegaPoesía, SO7, Suroeste

Image

JORGE MARTINS
What?, 2011

JOSEP M. ROQUER

Rita, la política

“La selecció natural afavoreix les forces de la
negació psicològica. L’individu treu profit de la
seva habilitat per negar la veritat fins i tot quan
la societat, de què forma part, pateix”.
Garr ett Hardin

Ara que sóc ben morta us seré franca:
allunyeu-vos d’obsequis i prebendes,
ni us hi acosteu, ningú pot rebutjar-los!
Sota un bell embolcall de cortesia
s’hi oculta una fragància enganxosa,
el verí d’un judici dissolut
que et mena a fer els ulls grossos!
Quan els tens a les mans el cos transpira,
les pupil·les s’eixamplen
i la pell lluenteja
com fulls de cel·lofana.
Vol dir que ja has fet tard!
El teu cap s’embolica,
et guarneix d’eximents,
i de cor caus al llaç.
Com negar-te, aleshores, el desig,
-com impedir de vendre’tsi
tens el cos sencer en estat d’oferta?

Manel, l’afilador

“És la por el que refrena el frau i esmena la negligència”.
Adam Smith

Si parlem de ser rectes
-i això val per un pobleno
podeu ignorar allò que diran.
Ans el contrari:
ho haureu d’esmolar al màxim,
aguditzar la por, si és menester,
que us provoca l’oprobi.
Us ho diu un humil afilador,
de xiuladissa incòmoda,
que va fressar mil pobles i ciutats
anant de casa en casa
per redreçar defectes.
Si voleu un món just, tingueu-ho en compte!
Vocifereu per places i carrers,
aneu de porta en porta,
feu públiques les tares i els afronts.
I que giri la mola
per polir l’amor propi fins que sagni:
esgrimiu la ignomínia,
la daga de l’honor.

Òscar, el presoner

“Cada arbre només pensa en si mateix i vol aconseguir tant
de sol com pot [...]. Però no poden posar-se d’acord. En
aquestes circumstàncies, és inevitable que la traïció doni
millor resultat que la cooperació i si no fos perquè la llum
és essencialment inesgotable, els arbres es veurien atrapats
en la Tragèdia dels Comuns”.
Daniel C. Dennett

Caram afilador,
no tothom té la manya que proclames!
Per tractar l’amor propi
cal saber filar prim.
O et creus que als rufians
el parer de la gent els treu la son?
L’únic que els fa basarda
és que un company els pugui delatar.
Si no, escolta el meu cas:
després d’un robatori fracassat,
reclòs en una cel·la,
creient que em trairien,
vaig trencar el nostre pacte de silenci
i em van apunyalar fins a la mort.
Els que encara sou vius, no ho oblideu!
Respecteu els acords!
Si no hi ha sintonia
la daga de l’honor és l’harakiri.

Isaac, el soldat

“Podem evitar d’alguna manera aquest potencial
aterrador, aquesta submissió a l’autoritat, encara la
mal dirigida o perversa? Tal vegada siguem titelles
mogudes pels fils de la societat”.
Stanley Milgram

Ai las, quin desencís la disciplina
i el seu lligam jeràrquic!
Els meus pares, l’església i l’exèrcit
m’havien inculcat que els manaments
eren la plaça forta de la vida,
l’adalil de l’honor,
l’estendard del triomf i la victòria.
Maleïts siguin!
Manipulat per l’ordre i els preceptes,
els meus artells penjaven
dels fils de les creences.
Ningú no em va explicar
que l’engany del valor i de la glòria
convertien el deure en integrisme,
que l’heroisme és
l’escamot dels titelles:
només sentir la veu del capità
els meus peus van alçar-se lleialment
per fer un pas endavant.
I crivellat pel foc de l’enemic
vaig caure en el guinyol de l’obediència.

Lluís, el fanaler

“La destresa que es requereix per superar els obstacles
que comporta la manipulació de la identitat
a l’època de la modernitat líquida s’assembla a la
d’un malabarista o bé, encara més, a l’art i l’habilitat
d’un prestidigitador”.
Zygmunt Bauman

D’aquesta fosa estant
es veu d’una hora lluny qui és l’enemic!
Jo era un vigilant,
un fanaler amatent
que rondava la fosca
per allunyar els malànimes del barri.
Acarrerat a bregues i batusses
havia après a fons el meu ofici.
Distingia de lluny
les traces d’unes passes sigil·loses,
el brandar d’un coltell
o el tremir de les ombres.
I vés per on un vespre em van trair.
Com que no malpensava per defecte
em van substituir per una càmera
de mirada panòptica.
Un final vergonyant per un sereno!
No vaig veure venir
ni el crepuscle d’una època
ni l’alba dels guants blancs.
Si encara em feu confiança obriu els ulls!
Els nous malefactors són carteristes
sempre amatents a dir-vos que us convé
de fer, llegir o comprar.
No us deixeu enredar,
alleugeriu el pas
i amagueu bé el carnet d’identitat.
Apostats als xamfrans
us volen pispar l’ànima!

Ernest, el sabater

“Veure el disgust o el dolor aliè és molt similar a sentirlo.
La comunicació afectiva també crea estats psicològics
semblants al subjecte i a l’objecte”.
Frans de Waal

Només un sabater,
i encara no pas sempre,
entén que cada passa té una petja,
el ròssec personal
d’un peu que s’acomoda a l’experiència,
que galindons, durícies i ulls de poll
no necessiten falques ni artificis:
són traumes que ens ensenyen el camí.
Si ho voleu comprovar
i sentir el dolor aliè,
seguiu el meu consell d’ortopedista:
calceu-vos les sabates
dels vostres enemics.