Jordi Mas – Astres, aspres

ortegaPoesía, SO7, Suroeste

Image

JORGE MARTINS
O espírito das nuvens, 2010

JORDI MAS

ASTRES, ASPES

El Molí del Pocurull

Una mica més endavant, el camí baixa i es desvia lleugerament a l’esquerra, cap al riu, el terreny s’enclota al peu del marge de l’extrem sud del tros i dos graons alts de pedra ben tallada, amb una bancada de llosa a cada banda, delimiten un petit replà on dues o tres persones, assegudes o dempeus, podrien fer petar la xerrada o travessar el llindar i endinsar-se sota l’arc apuntat —compte amb el cap: el mur és més gruixut que no hauries dit des de fora.
               A dins, els ulls triguen una estona a acostumar-se a la penombra de la volta també d’aspecte gòtic. Algunes pedres del sostre han caigut i els forats revelen l’entramat que sustenta el sòl del camp de sobre. A poc a poc, de la foscor que cobreix el terra de l’estança van emergint lloses caigudes, utensilis rovellats, restes de maquinària desgavellada. Al fons, una forma rodona, blanquinosa, es va aclarint i passa de taca circular a possible roda de carro i, potser, roda de molí.
               Què hi fa, però, una mola aquí? La sala és massa petita per haver-hi encabit cap mula que la fes girar, i el riu corre més avall, força lluny d’aquest indret on, sense cap bassa o sèquia a la vista, tampoc no es podria haver emprat la caiguda de l’aigua per fer girar un molí.
                Concloc, per què no, que l’estança ha de ser la tomba d’una donzella mítica —en donen fe les proporcions de l’interior i les del coixí blanc on recolzava el cap— que fa segles s’hi va ajeure —boca amunt, com una princesa de conte, o de costat, mirant cap al nord per evitar la llum de l’entrada— i es va endinsar al son secular en què es va anar esvaint literalment, desintegrada en pols, o del qual es va despertar fa temps per sortir a buscar l’aire i la llum de fora. L’únic rastre que ara en queda és el coixí i les restes ruïnoses de l’aixovar. O dels somnis inconnexos que hi va tenir.

Mare de Déu de la Llet

Fa uns quants anys, els pocs veïns que ara viuen a Sant Gallard o hi vénen a passar els caps de setmana en van recuperar, per alegria dels amics i els descendents de les famílies que n’eren originàries, les festes que s’hi celebraven abans. L’espai que acull les trobades és el rectangle que hi ha darrere l’esglesiola, dedicada a la Mare de Déu de la Llet, per bé que la imatge que avui la presideix és un sant Josep amb el nen Jesús —l’anterior va desaparèixer durant la Guerra Civil.

                Per Sant Joan, aquesta placeta informal és plena d’herba que han alimentat les pluges primaverals, i el foc que crema des d’entrada de fosc fins a altes hores de la nit hi deixa un ròdol negre que durant tot l’estiu dóna constància de la força abrusadora del solstici.

                Si a final d’agost hi ha alguna tempesta, és possible que per la festa major, que se celebra el cap de setmana de després de la Mare de Déu de setembre, el cercle sigui menys nítid i s’hagi assimilat, poc o molt, a la verdor circumdant. En tot cas, l’aire del vespre pot ser molt fred a aquestes alçades de l’estiu, i, quan el sol es pon, els veïns encenen una foguera al mateix lloc per escalfar-s’hi les estones que paren de ballar o xerrar-hi mentre fan la sobretaula. Aquest cop, tret que la tardor sigui molt plujosa, la petja negra del foc sol durar fins a principi de primavera, i molts anys encara es pot distingir per l’alçada i el color de l’herba quan torna a arribar Sant Joan.

Santa Maria de Guialmons

El camí del Convent es bifurca poc després de sortir del poble. Si agafessis el de l’esquerra, aniries a parar al Camí Vell de Sant Gallard, mentre que el de la dreta travessa la carretera i porta cap a la Font del Llop, que queda a l’esquerra, i l’ermita romànica de Sant Salvador de Figuerola. Des d’allí, evitant altre cop els camins que giren cap a l’esquerra —llevat que vulguis tornar a la carretera—, continues pel que mena, sense gaires esforços, cap a Santa Maria de Guialmons —o Guimons, com has de dir si no vols que et prenguin per foraster: potser la contracció del nom fou motivada per l’escassa altura del turó on es va bastir el llogaret, que, tot i la manca de pretensions, ofereix una de les vistes més belles i més exemplars, en el sentit literal de la paraula, de tot l’Alt Gaià.
               Després tens l’alternativa de girar cap a l’esquerra, per on, travessant l’indret conegut com la Terra Promesa, acabaràs desembocant en una zona abrupta en què la carretera de Pontils s’omple de revolts, o bé continuar més o menys recte i, deixant Les Piles a la dreta, fer cap, finalment, al nucli de Biure.
               La padrina explicava que aquest poble devia el nom a la construcció, feia molts anys, d’un cementiri que n’havia de ser l’orgull. El problema era que no es moria cap veí per estrenar-lo. L’assumpte se solucionà amb una rifa que concedí a l’afortunat guanyador —o guanyadora, la narració de la padrina no ho concretava— l’honor d’inaugurar la nova instal·lació.
               Algunes obres sobre la toponímia de la comarca expliquen la be alta no gens normativa que encapçala el nom d’una manera que, al capdavall, és coherent amb la història de la padrina: Biure —en aquest cas de Gaià, però a l’Empordà n’hi ha un altre—, seria una contracció de Benviure, cosa que podria explicar les dificultats per estrenar el nou cementiri. Però potser no cal anar tan lluny, i ens hem de resignar al fet que l’alfabetització del poble i l’estandardització de la llengua van arribar massa tard per evitar un escàndol ortogràfic d’aquestes proporcions.
               D’altra banda, és fama que l’aigua de la font de Biure és la millor de la rodalia, fins al punt que un bon nombre de colomins —l’aigua de Santa Coloma, com la de gairebé tota la Baixa Segarra, és d’una qualitat pèssima— hi vénen a omplir-ne garrafes cada setmana per beure’n i cuinar-hi. Un fet tan prosaic i poc remarcable com aquest podria donar lloc a una tercera etimologia, potser poc ortodoxa però sens dubte escaient: el nom de Biure vindria de la fusió —poètica i, per tant, plausible i fins i tot necessària— dels verbs viure i beure —aigua, és clar.