Els antics dibuixaven
dracs alats, serps, lleons,
malèfiques condemnes
on s’acabava el món.

El que no es coneixia
era un buit sense fons,
i els mapes s’il·lustraven
amb sang d’exploradors.

Als temps presents un ordre
preserven les nacions,
ningú pot escapar-ne
sense témer el terror.

El poder i el sistema
propugnen una unió,
només pensar a desfer-la
fa tremolar-ho tot.

La part és com una illa,
i el tot un continent:
penínsules i istmes
busquen ser independents.

No hi ha unitats eternes,
ni conjunts preexistents,
constel·lacions d’estrelles
són punts al firmament.

Salven avencs i falles
els ponts del pensament:
el cables d’acer tracen
lligams inexistents.

Hi ha mars que es mengen terres
i ponts que trenca el vent,
però una força fosca
fa nusos transparents.

Ferides mal tancades,
recels i grans tractats,
fronteres imposades,
ambició i crueltat.

Veïns que no s’aguanten,
germans ben barallats,
per l’enveja i les ànsies
de deixar de ser iguals.

Invasions i batalles,
revoltes i atemptats
són dates memorables
d’un passat vergonyant.

Als mapes hi ha les nafres
de tants xocs fraternals:
guerres d’intolerància,
ideals mutilats.

Per mar i carretera
vénen nous emigrants,
legions de mans estranyes
que busquen un nou fat.

Ja a la terra promesa
es troben vigilants
que, armats amb escopetes,
no els deixen fer cap pas.

Mentre uns legislen odi,
els altres fan tractats
per poder retornar-los
al lloc que ells han deixat.

No és sols la pell la causa,
ni haver de partir el pa,
hi ha qui tem perdre l’ànima
del lloc que està habitant.

Vam fugir de la gana,
de la guerra i la por,
dels líders que ens tancaven
si gosàvem dir un mot.
Vam comprar amb moltes pagues
papers i anar amb camions–
com bèsties enxubades
a un punt sense retorn.
Tot el temps del viatge
ens va empobrir del tot,
i en creure que arribàvem
vam ser engabiats com polls.
La tanca filferrada
ens deixa veure el món,
aquell que abans somiàvem
i és ara una presó.

_{Del llibre Horitzons desolats (inèdit)
Octubre de 2016}