Andreu Subirats

Fundación Ortega MuñozPoesía, SO8

ANDREU SUBIRATS

ELEGIA DE VINARÒS

in memoriam Felipe Osanz Sanz

Ai! benvolgut i estimat Φίλιππος, qui els cavalls estima,
mai no m’hauria pensat d’escriure eixos versos tan tristos
que no vénen del cor ni del cap ni d’ànima desperta,
sinó d’altres regions ignotes per a mi en temps feliços.
Que sembla un somni tot això i no destrio la follia
de la raó. Tòpics tan reals com los que mos tragàvem
quan descobríem que la vida era ampla con la garriga
i tot ho féem de pressa perquè no teníem pressa,
quan estiràvem lo temps i discutíem del pretèrit
i l’esdevenidor mos semblava cosa d’antigalla.
Sí, amic, sí, com se pot cantar amb la veu emmudida?
Quin consol la llum de les muntanyes quan tot és ceguesa?
Com trobar goig en la negra gebrada?
                                                                                   POST COITVM TRISTITIA.
Dies, setmanes, mesos, anys i anys que vindran d’absència,
eternitats d’absència, mars de boires a la plana.
Com faré d’Apol·lo si tu més bé tires a Tucídides?
La lírica obscura i l’ànima esquerdada, això em queda,
i una veu que ja no és meua malda estranya entre tenebres.
Quin món tan forà, aquell que propi un dia mos acollia,
quina llengua mutilada que em fa inútil la metgia,
quin garbell sense forats que no destria mort i vida!
No hi serem, a les costes caldes a la vora de Nàuplia
i el nostre rastre sense fardatge també es fondrà en l’aigua
escumosa entre els esculls de l’Argòlida i Epidaure.
Dubta, Agammènon! Dubta com només tu en saps, perquè un dia,
molts segles després d’Èsquil, el destí funest de Micenes,
traïdor, rebrotarà sota una innocent aulivera
del Maestrat domesticat entre el Cervol i la Roca.
Auliveres òrfenes, plegadores sense ungles de llauna,
horts vora el mar transmutats per ciment de falsa esperança.
Sang i pàtria, entelèquies jamai no enyorades
per natros, que vam romancejar entre Escil·la i Caribdis.
I és de veres que la Sicília antany mos acollia
quan per les platjoles de Selinunt el temps abolíem,
fervents creients de la religió del companyonatge,
patriotes del camí, practicants de la benaurança.
Un amor de seda que campava entre fums i alcohols
amb una lúcida inconsciència; de fons, Jannacci,
potser Conte, Paolo i Giorgio, o de André, Fabrizio.
Non lo so, non posso dire. Però a Palerm trobàrem
Santa Eulalia dei catalani, i tenia marbre
jaspiat de la pedrera de la Cinta de Tortosa.
Coses que passen, com passa la vida i volen les cendres,
i els marbres també volaran com eixes tristes paraules.
Perquè és destí de l’home el no-res, i el temps ja no consola
quan s’ha velat l’espill i tot són espills de recordança.
Ni Aquil·les desitjava l’eterna glòria de l’Èreb,
mortals que som per macabra comunió avortiva,
lo verm del demà està més viu que un mil·lenni del pretèrit.
Eixa és la nostra condició, la nostra cadena
i llibertat, sempre provisional, albes partides.
Mos cal sentir l’infinit per a saber que tenim límits,
cadascú el seu límit, “por su camino” i sense guitarra:
entre san Roque y la Mina los gitanos van llorando
y la vida va callando y la muerte está cantando.
Alegries talegueres a la vella Macarena,
sentors del Xino i xiringuitos de la Barceloneta,
Camarón i els Ramones, i sempre a Bach poder tornar-hi.
Bocins de vida esvaïda com una farsa infame,
¿a qui li pot importar eixa immemorial comèdia
sense proclama ni vanitat, ni lírica de cambra?
Com passàvem, Flip, de les avarícies dels capullos,
com invocàvem Afrodita sense ser de la corda
dels que la porten al vermut, al dinar i sobretaula,
com trobàvem forats que en temps de guerra eren trinxeres!
I si mos tragàvem doble sessió: Angelópulos
i Tarkovski – podia ser –; molt sovint ho rematàvem
amb uns whiskies a la terrassa anodina de l’Ordesa.
Les tardes eren grosses com los plataners de l’Eixample,
los estius, ociosos i noctàmbulament salvatges;
tot s’allargassava per aquella ciutat preolímpica,
una eternitat frenètica que ara és una mirada
furtiva entre carrers plens de guiris i records borrosos.
La melangia és com un estrany amant i mos atansa
a uns natros llunyans, que ja no som, per una ciutat deserta.
Vivim d’ahir avui i som germans de vides apòcrifes,
exaventurers del futur per locals barats de franquícia
i amants amateurs, clients parroquians de la nostàlgia.
Ja no llegim Adorno ni novel·les de Thomas Bernhard,
anem poc a concerts i mos costa molt escoltar Mahler
en directe, sempre fem tard i s’acaben les entrades.
Coses que passen, com passa la vida i roden los dies.
Dies de Vinaròs, aigües amigues i soligueres
de Càlig, estius que ja no tornaran, estius que passen.
Coses que passen, com passa la vida i la gelada,
i els les raberes pugen a Estós des de la vall de Benàs èbria
de primavera i els pastors tornen a obrir la cabana
del Tormo, íntima i obscena rutina que no atura
ni lluna mora ni desglaç, ni tampoc pregona absència.
És la humil i grotesca venjança de la natura,
allò que ni la maleïda Maladeta suporta,
un fil d’oxigen d’on penja una eternitat de tenebres
que crestegen com un trapezista entre el cel i la terra,
de cim a cim i d’illa a illa, del Pocets a Caro
i d’Eea a Esquèria, cap Circe ni Nausica mos espera.
Tampoc no tornarem a Benimaclet, on carrer i horta
travessa el rec amb les llàgrimes d’una Iocasta nostra.
Adéu Tirèsies, ja no mos importa si ets home o dona,
s’ha fet ver lo teu oracle i tots som fills de la ceguesa,
no esperem la pau de Tebes ni que els nostres morts revisquen,
comptem lo temps cap enrere i se mos escurcen les anyades
com fulles d’aube que giravolten per les avingudes
d’un Herbsttag imaginari a la terra dels lotòfags.
Com fugiríem cap arreu! Però un estrany sortilegi
mos aferra com si fóssem xiquets furtius farts de gínjols,
lo nostre lotus que mos manté immòbils i amb muda plorera.
Quin poderós i invisible traç tan fi que mos separa,
so weit so nah ; tan lluny, tan prop, camí del Mig que enlloc porta.
Coses que passen, com passa la vida i la garbinada
a mitja tarda quan arriben les barques de l’arrastre.
Farem una sota, se mos embocarà una balena,
estimarem i follarem com uns éssers prehistòrics,
serem feliços al budellam de la mare futura;
i, un dia, quan ni recordem los nostres noms de pila,
la cetàcia mos perbocarà en una remota illa.
I, amb tot ja fet, sense esperar ni témer res, serem lliures,
nàufrags sense divendres, herois vençuts de cap tragèdia.
És per això, Felipe, amic, que t’hai escrit eixes lletres;
i ho hai fet, de veritat, sense ganes, tal com s’arriba
en eixe món i tal com se’n surt, sense permís ni rèplica.
Demà, dins d’una ampolla, les llançaré a la Foradada
perquè vagen fent camí fins a arribar a la nostra illa.
Tu, entretant, no t’amoïnes, vés fent foc i obrint la gana.

De Cendres a Estós (LaBreu, 2017)