Una posta de sol rogent:
la cascada dels teus cabells
damunt el pantalons vermells
(el gust del sexe encara batent),
et gires mentre baixes, t’engoleix
l’estació del metro i la nit ens absorbeix.

*

Cantada de Händel, les veus
de les sopranos enllaçades.
Quan l’escolto de nou sento en els teus
gemits, veig les cames divaricades
i la meva llengua enllaçada
al clítoris, desenfrenada.

*

Gris. Opressiu. El cel com un tap per sobre
de les teulades. La ciutat no té
compassió dels seus. Cap vista no s’obre.
Animals convulsos, pudor i, potser,

alguna noia-flor. No tot es fosc,
però. Fem un cafè (ja van tres, dius,
tardes de bars). Els teus cabells un bosc;
un raig de sol els ulls amb què em somrius.

*

Ahir, a la plaça, volia comprar
croquetes; m’encanten i mai no en menjo.
Avui me’n portaràs, fetes per tu
(telepatia?), gest eròtic d’amant

que em cuida. Jo també tinc un regal,
un llibre polsós per la teva feina.
Soc, com tu, apassionat. Tant erotisme
ho celebrarem al llit, amb tendresa.

*

Em pregunten per les Rambles. Mitjana
edat, ni atractius ni res. Agafats
de la ma van, els ulls il·luminats,
companys en l’exploració ciutadana.

La còmplice tendresa quotidiana,
és la que trobo a faltar; tan fràgil,
tan fàcil presa de l’avorriment.
Ser amants secrets té aquest inconvenient.

Investigo parelles al carrer,
m’alegro amb les que es besen; entristeixo
pels que s’ignoren; amb els fantasiejo,
joves i grans, que són com volen ser.

*

Com d’un centre comercial es tractés,
la nau i el claustre formiguegen. Ulls
que miren i no senten, sense més
lloc per la calmada bellesa, fulls

de pedra que les arrugues del temps
vivifiquen. La cansada bellesa
de la teva història contemplo amb temps,
amb ulls, tacte i sentiments quan estesa

i nua et tinc al llit, després de l’orgasme.
Àvid estotjo formes i emocions.
La nostra història, jo actor i turista.

Es fa mig fosc, amb un últim espasme
de l’espelma. El claustre es buida, el llit no ens
reté. La lluna surt sense ser vista.

*

Ulls de sotabosc. Límpida mirada
que com un esclat de claror forada
el fullatge esponerós dels cabells
i l’ambre fresc del bronzejat. Mirada
sense ulleres, esguard aquós d’aquells

que busquen allò que no es veu amb lents.
Un teu bes em diria que som valents
i que l’has trobat. Idil·li silvestre
entre edificis indiscrets. Moments
metafòrics de realitat pedestre.

*

Plaça ombrejada, terrassa de bar,
nens petits jugant. Verda suspensió
de la rutina. Escric per conjurar,
estimada, la teva aparició.

Més enllà de nervis i fantasia
no et presentes, i jo et vull contemplar,
parlar i tocar. Ho tornaré a intentar
demà, estic segur que serà el meu dia.

*

El bes. El bes que ja em dones només
per telèfon, finalment n’he entès
el perquè. Del frenètic i amorós
contacte dels cossos pots creure que és
(mentida) tant sols sexe; venturós

moment d’oblit, i tot torna al seu lloc.
Pots tractar amb l’orgasme (com el foc)
sense cremar-te. El bes és diferent.
Un bes et descol·loca, com un toc
d’essències que s’ajunten el moment

que s’allarga el bes. Pots imaginar-lo,
però, i amb un mot, des de lluny, donar-lo,
i res no es trenca del normal entorn,
cap desig no inquieta d’abandonar-lo
tot. Vigila amb el bes, no hi ha retorn.